voldria aclarir...

Res, que he rellegit el post sobre fer de guiri i voldria aclarir una cosa. M'estime molt València, ho he dit un milió de vegades i no em canso de dir-ho. Però això no és sinònim que m'agraden les coses que es fan ací, ni la imatge que portem als demés, ni el caracter que mostrem massa a sovint els valencians (de ben pagats)...puaj i mil puajs! No, no i no! Aquesta ciutat és molt més del que ix a canal9 i ja està bé, que està plena de ben pagats però també de veïns i persones que lluiten.
Aquest tema m'encen molt, moltíssim i vull dedicar-li el temps necessari. L'únic és que no volia que s'entenga malament el meu amor a València, que mola molt però que té massa tumors a extirpar des de fa massa anys i que l'estan fent malbé. Que "a mi no m'agrà parlar" però ja va sent hora de dir les coses clares.

lluitar

Ahir vaig vore “El laberinto del Fauno” a l'únic cine que queda dins de castelló (o això tinc entés), al Rafalafena. Anar allí és tota una experiència, conserva l'essència i el sabor del que era anar al cine quan era xicoteta. La pel·lícula em va agradar molt. Els motius: la història, l'estètica, que alguns dels actors m'agraden molt i sobretot el tema que hi ha per baix, el de la posguerra civil espanyola. Una vegada més he pogut comprovar que no sé quasi res d'aquest tema, si bé és cert que tinc molt arrelat el sentiment, la certesa que va ser una època molt dura i injusta, de crueltat i que va deixar moltes ferides, però dels fets no en sé quasi que res. Quanta por, quant de patiment...i quanta admiració sent per les persones que seguiren lluitant, una vegada estava el règim instaurat, per intentar acabar amb ell. Jo no sóc una persona valenta, crec que si haguera viscut en aquell temps hauria baixat el cap i aguantat el que digueren perquè crec que no hauria estat capaç de llançar-me a la lluita, d'intentar fer les coses una miqueta més difícils als que manaven. Em fa por pensar aquestes coses, adonar-me'n que no sóc una lluitadora, ni una revolucionària, ni una valenta i que arribat el dia no podria tindre el valor de fer el que calga.
Quan es parla d'aquells temps pareix que es vullga tapar, “no, no es tanto como dicen” o “no estabamos tan mal”. Quin mal hi ha en saber què va passar? Perquè hem de tindre por al coneixement? Perquè oblidar? Perquè no investigar? Perquè no parlar clarament de qui i perquè va començar la guerra i de què van fer una vegada es va acabar? Avui mateix he llegit una entrevista a Guillermo del Toro (director de la pel·lícula) on deia que “Es una forma de narrar cómo sigue en nosotros vivo el pasado. No sólo el de la Guerra Civil (...). Creo que se puede aceptar y entender, pero que no se puede olvidar. No creo en el progreso del olvido. El olvido no funciona para avanzar. La aceptación y la comprensión, sí”. Perquè no?
Realment el que volia després de vore la pel·li era fer el meu homenatge d'anar per casa a totes les persones humils i valentes que van lluitar per aquelles coses en les que creien. La meua admiració cap a ells i els meus respectes.

Com que anava prou a joc amb les imatges del “Laberinto” vull deixar unes fotos del Jardí de Bomarzo, a Itàlia. I en Deutsch “Tapfer” o “Mutig”, que signifiquen valent.

guiri per un dia

El dimecres vaig fer de guiri a València. Sí, vaig anar amb els meus cosins a visitar la ciutat. No ens va donar massa temps a fer coses (entre nebodes i tal) però va estar molt bé. De matí Catedral i per la vesprada bus turístic. Era una cosa que ja fa temps que m'abellia fer i estic molt contenta. Què bonic és estar desfaenada. No cal que faça un resum del que vam vore ni a la catedral (que cada dia m'agrada més. És increible, tot i que és un “remix” i que m'ha fet patir molt, cada dia me l'estime més) ni del bus turístic...si de cas vos puc donar la meua opinió, aneu a vore la catedral i preneu-vos el temps necessari per a escoltar tota “l'audioguia” i observar l'edifici a fons i passeu del bus, no el recomane gens. Si algú vol saber perquè, que pregunte i li contestaré amb gust.
El cas és que tot i conèixer prou bé València (he viscut ací sempre i he estudiat història de l'art, amb assignatures específiques d'art valencià...no és que això signifique res d'especial, ni que em convertisca en una experta, jajaja, però se suposa que les coses no m'haurien de pillar tant per sorpresa), bé, tot i així la ciutat em va emocionar i em va fer pensar. Quina impressió deu de donar als turistes?
Una de les meues amigues austríaques de Graz em va dir que havia estat este estiu a València i que li havia encantat... “En serio?!?” Potser és que no apreciem les coses que tenim (crec que aquest és un pecadillo prou espanyol). La veritat és que la ciutat està bruta a més no poder, que fa mala olor i que està feta un desastre en general (qui no s'ho crega que passege pel parc -o el que d'ell queda- de ma casa) però té moltes coses genials, per a començar la història, que és molt rica. Anant amb el bus turístic vaig poder descobrir València des d'un punt de vista diferent, un poc més alt, clar, i com explicava abans em va sorprendre. El que més, el llit del Túria, vore com l'han transformat en un jardí tan gran, ple d'arbres i de llocs per a jugar, mola molt. I pensar que ahí volien fer una super carretera, vos imagineu? Però bé, no es tracta de fer ací un catàleg de coses que m'agraden o no. Val, que em desvie del tema (sóc rollera). El cas és que des de dalt del bus vaig pensar, no, més bé vaig tindre la sensació de que la gent que ve de fora els deu agradar molt. El principal, tenim un clima bo, un sol molt lluminós (no és una obvietat, a Graz el sol està descafeinat) i un cel molt blau (quan la contaminació ho permet, jej). El casc antic, la mar, el Túria, el Palau de la Música, la Catedral, l'estació de tren, l'Ivam (ejem), avingudes amples, l'ambientet del carrer, la gent “echaos palante”, vaja, que tenim mogolló d'atractiu. I per a descobrir-ho he hagut de fer de guiri... és com si haguèrem de mirar amb els ulls d'altres persones per a vore el que tenim. Tota la vida passant per davant de llocs que no conec i que estic desaprofitant! És que vaig per la vida sense mirar, sense observar? Em tem que si... Quan estava a Graz, pel Stadtpark pensava “jolin, a València no tenim açò tan guai” o anat per la vora del Muhr, el mateix. I sí que tenim de tot açò, més brut i deixat però ho tenim. Tenim els Vivers, per exemple, perquè no els aprofite? Els primers dies d'estar a Graz em pareixia que vivia en un quadre, en una peli...i ara passo pels carrers i ni m'entero. Perquè és perd la capacitat per a observar i sorprendre's? Nusé. I és una llàstima, no penseu? El pitjor de tot és que aquest esperit revolucionari de fer coses se'm passarà en quan torne a tindre obligacions. És la vida.

Amb tot açò voldria dir que val la pena fer de guiri en ta casa, com a mínim un dia, dedicar tot un dia a fer el que fas quan marxes per ahí. No passegem per les ciutats que visitem, no ens gastem els dinerets per a fer “coses extra” (rollo l'audioguia de la catedral o el bus turístic), no entrem a museus i no ens meravellem, a vore, no ho fem? I perquè no fer-ho ací?

Bé, la imatge que he penjat és “L'avinguda Nevski a mitjanit”, de Frenz, en honor a M que estudia la revolució rusa (de 1917! jejej). I en alemany vos anuncio que “Kurz” significa curt i/o breu. Compis de arte, mola eh, quien lo iba a decir, es que todo está relacionado.
Nada o res, el que nada no se ahoga y quien madruga dios le ayuda però per a matinar has de marxar a dormir prompte. I això vaig a fer. Un Kuss sehr groβ!

entre música i lleons

Açò d'estar a casa és contraproduent per al blog. Com es nota que tinc més coses a fer i menys temps que en Graz! Entre altres coses el que faig és cuidar nebodes i besuquejar-les a totes hores. Pues bé, esta vesprada estava en la meua fillola (què rebonica és...i quins pernils que té, està sana, si) i ella estava prou inquieta. He decidit probar això que diuen de la música, que “amansa a las fieras”. I si, a Nora li molen Mahler i Rachmaninov, que era el que tenia més a mà. Estava escoltant super atenta, i quan hi havien tutti de corda feia carases i rises, increible, que li encanta. En els trocets més melòdics es relaxava i als més moguts se li accelerava el cor i posava cara de velocitat. Ha estat màgic. Què deuen de notar els bebés quan escolten música? Ella pareixia contenta i jo m'he emocionat moltíssim de poder fer això amb la xiqueta, que reaccionara i que li agradara. No ho puc explicar amb paraules però he estat molt feliç durant eixa estoneta, amb el repollo-nora i la musiqueta.

I ja que parlem de musiqueta vos vaig a contar que el meu cunyaaaaa'o ha publicat disc. Sisi, “TOOOOOS P'ADENTRO...LAI LOLAI....” Com que no tinc tota la informació necessària per a explicar el tema i com que vull dedicar un post exclusiu al grup i a Plas+tropa sols vos diré que ja han tret el cd, que mola molt i que heu d'anar a vore'ls tocar, home! En properes entregues més.

Per a acabar en Deutsch, das Konzert (lo concert), die Musik (la música) und die Klarinette (sisi, la clarinet). D'imatge em feia goig posar alguna cosa amb pedra. El que veieu són dues coses, el Pati dels Lleons de l'Alhambra de Granada i l'interior de la Mesquita de Còrdoba. Fa uns anys vàrem anar de viatge amb el conser a estes ciutats i vàrem visitar aquests llocs. L'Alhambra em va pareixer super xicoteta, ja veus, però preciosa. Per cert, que ara acaben de llevar tots els lleons per a restaurar-los! I la Mesquita em va impressionar moltíssim, me l'imaginava molt menuda i és una passada. Tot em va agradar molt, per fora i per dins...però sobretot l'espècie de catedral horrible que te insertada a l'interior. Quan ho vaig vore em vaig moure entre l'horror i la meravella. Mira que és lletja la pseudocatedral barroca i que es carrega la màgia de les columnes però com mola vore estes coses, saber la seua història, els motius de fer açò així, el resultat final i els canvis de gust. En definitiva, que és molt guai i que val la pena anar i voreu, potser no estareu d'acord en mi...o si, qui sap! Mmm, quins records d'aquell viatge, jajaj, i de l'audició al conser de Granada, quina risa! Quins temps aquells.....

viagra

Fa unes setmanes vaig sentir per la ràdio unes coses que em van flipar molt. Parlaven sobre sexualitat. Primer van comentar els resultats d'unes enquestes que s'havien passat a joves estudiants d'institut... per a quedar-se com a mínim bocabadat. Preguntes, respostes i afirmacons del tipus “no és bo duxar-se si es té la regla” o “la primera vegada no et pots quedar embarassada”. De totes formes no és açò el que més em va sorprendre. Indagant en el món de la nit (jajaja) els que feien el reportatge van poder descobrir que hi han joves (i no tan joves) que es prenen viagra per si de cas. A vore, el raonament era “eh tio, que si yo me tomo otras cosas para pasarmelo bien, para estar a tope, sabes, pues necesito viagra por si acaso luego, para prevenir, ya me entiendes tronco” (la dramatització és cosa meua). Bueno, és lo màxim. És com els Simpson, el capítols que Homer es pren pastilles per a dormir i per a estar despert mentre conduís un camió....o en el que es punja morfina i es dóna descàrregues per a reanimar-se mentre porta una ambulància. És que a sobre de no tindre educació sexual (que crec que no en tenim massa i que anem a aquest món sense saber res, a vore què passarà i com serà açò. Joer, que ja està bé de tant de mite i tanta tonteria) damunt estem agilipollaos (en aquest cas “estan”, perquè fer això em pareix el súmum de l'estupidesa o estultícia, que m'agrada esta paraula). Que s'estan prenent medicaments amb molts efectes secundaris, mesclats en a saber quines altres coses i a més sense necessitar-ho realment. El que comentaven era que s'està convertint en la nova droga de moda. La gent ara s'enxufa de viagra... em pareix mooolt fort. Que el medicament està ahí per a donar un servei a persones que el necessiten i és genial però per a qui ho necessite, no per al meló que s'enxufa de tal forma que després no pot.
Tot açò ve perquè precissament avui he llegit un post sobre la viagra i m'he enrecordat del tema. Vos deixe l'enllaç del post, és curiós i prou risible.
blogs.cadenaser.com/bernatdedeu/2007/02/vivir_en_ny_ent_9.html

I en un altre ordre de coses, tornant a la nostra rutina, vos vull presentar la paraula das Mehl. Contrariament al que molts debeu pensar no significa “mel” (que és der Honig), significa “farina”. A Graz hi ha una plaça que es diu Mehlplatz, jijiji, curiós, si. La imatge que deixo és la d'uns dels “Taliesin” que va fer Frank Lloyd Wright. No és de les coses que més m'agraden d'ell però potser si que és més deconegut. Si vos agrada el que veieu no deixeu de buscar sobre ell, és molt interessant!

Bé, espero que haja estat, com a mínim, un post distret. Ja em contareu què vos pareix el tema pastillil. Fins prompte....

l'esforç dels músics

Sols un parell de coses. Ja estic a casa a València... mmm, què bruta està València, i que dixada i que tot però com m'agrada!!! M'ENCANTAAAA. Ah, i ja conec a Laia, que és tan xicoteta i bonica. Te els ullasos de son pare i el nas de sa mare. És tan xicoteta... m'he emocionat molt, les meues germanes són les dos mares, què majors que són, que són mares! Al costat de laia nora pareix super gran, jaja, si apenes pot aguantar el cap i ja pareix major. En fi, que estic molt contenta amb les meues nebodetes, amb les tres, que són super boniques! Snif...
Abans de seguir enrollant-me, vos informo que la imatge d'avui és "Sunbather", de Hockney. Ja sé que sempre deixe pintura, però ja canviarà la cosa. I en alemany vull deixar "Lustig", que va molt en el meu estat d'ànim actual. Bé, ara que ja esteu informats de les novetats, vos volia ensenyar aquest article que m'han enviat i que trobe que és molt interessant. Besis....


El esfuerzo cardiaco de un músico en un concierto es igual al de un deportista de élite Una tesis doctoral demuestra que las pulsaciones de un instrumentista clásico son equiparables a las de un futbolista o un ciclista. 62 músicos, muchos de la OSPA, participaron en el estudio M. F. A./GIJÓN OSPA. Varios instrumentistas de la Orquesta Sinfónica del Principado, en la fotografía durante un oncierto con la pianista Carmen Yepes, participaron en el estudio. / E. C. Para hacer música es preciso bombear mucha sangre. Tanta como para subir el Angliru o meterle un gol al Barça. Las clasificaciones tradicionales sobre el trabajo físico en función de la frecuencia cardiaca han considerado siempre que la profesión de músico requiere de un esfuerzo liviano, pero una tesis doctoral elaborada por la doctora Claudia Iñesta Mena (Llerena, Badajoz, 1959), médico de Atención Primaria en Gijón aunque especialista en Medicina Deportiva, ha echado por tierra esta teoría. Después de analizar a través de pulsómetros el esfuerzo cardiaco de 62 instrumentistas clásicos ha concluido que su trabajo es equiparable al de un deportista de élite. La media de pulsaciones se eleva a 136 durante un concierto (lo normal es entre 60 y 80), pero puede llegar en algún momento a las 200. Recurriendo a la catalogación Astrand y Rodahl de 1985, un clásico de la medicina laboral, su tarea es «extremadamente dura».
Claudia Iñesta es además de médica madre de tres hijos músicos y una gran melómana. De ahí su interés por un asunto que empezó a convertirse en su tesis doctoral bajo la dirección de Nicolas Terrados Cepeda en 1999 y que recibió el 'cum laude' de la Universidad de Oviedo el pasado mes de septiembre.
Su idea inicial era abordar un plan de ejercicios físicos dirigidos a los músicos, pero finalmente acabó analizando el esfuerzo que supone tocar un instrumento. Se valió de la colaboración de 62 instrumentistas, muchos de ellos miembros de la Orquesta Sinfónica del Principado de Asturias (OSPA), que se prestaron a colocarse los pulsómetros durante los ensayos y los conciertos para evaluar las diferencias. Clarinete, fagot, flauta, oboe, trombón, trompa, trompeta, contrabajo, viola, violín, violoncello, arpa, piano, percusión y dos instrumentos indios -sitar y tabla- formaron parte de un estudio que se prolongó en el tiempo y que acabó por aportar conclusiones inesperadas. Porque si bien Iñesta suponía que el nivel de esfuerzo del corazón era fuerte, no esperaba tanto. Sí intuía ya desde el primer momento que es preciso que los músicos estén en forma y practiquen deporte para poder mantener ese bombeo cardiaco que se hace imprescindible para ejecutar la música. La mayoría de los músicos que participaron en el estudio son jóvenes, entre 20 y 30 años, y el abanico de esfuerzo que realizan es muy amplio. Es difícil generalizar porque a la hora de medir las pulsaciones entran en juego muchos factores, algunos de ellos tan difícilmente cuantificables como la emoción de una pieza. Pero hay conclusiones claras. Por ejemplo, el esfuerzo se multiplica durante un concierto con respecto a los ensayos. Es también sustancial la diferencia entre un solista y quien no ejerce como tal en un recital. A mayor protagonismo, se advierte también un incremento en las pulsaciones.
Para dar ejemplo de ese importante esfuerzo, y saliéndose de lo que es estrictamente su tesis doctoral, Claudia Iñesta relata el caso de un fagotista que un día decidió pesarse antes y después de un concierto. Un kilo y medio fue la diferencia final, pero con el añadido de que el último pesaje se hizo después de la cena. Otra muestra del enorme esfuerzo que supone hacer música lo encuentra la doctora en su propio hijo, en la actualidad clarinetista becario en la Filarmónica de Berlín, que en un viaje a Bolivia fue capaz de correr a la altitud de La Paz, pero no pudo sacarle una sola nota al instrumento de viento. Pensó, incluso, que se le había estropeado el clarinete.

Las gráficas de la tesis de la doctora aportan luz sobre lo que puede significar la faena de un concierto. En uno de ellos se observan las pulsaciones de un futbolista en un partido importante. Y son prácticamente las mismas que las de un músico. Sucede algo similar con el tajo de un pescador, mucho más tranquilo en las distintas partes del trabajo salvo en la última, la de la descarga del pescado, en la que se equipara el esfuerzo. «Es mucho más de lo que pensaba, nadie esperaba tanto», dice esta doctora extremeña afincada en Gijón para explicar con otra anécdota lo que supone. Su director de tesis, el experto en Medicina Deportiva Nicolás Terrados, mostró en una ocasión a un ciclista una de las gráficas de esfuerzo de los músicos estudiados por Claudia. «Mira, ¿qué te parece?, le dijo, y este contestó: «Uff, vaya etapa más dura». No daba crédito cuando supo que aquellas pulsaciones eran las de un concertista. Y así era. Pese a lo que pudiera parecer, no se ha advertido en la tesis una diferencia de esfuerzo para los diferentes instrumentos. Y eso que cuando Claudia Iñesta comenzó su estudio estaba convencida de que los de viento requerían de mayor bombeo de sangre. Finalmente no fue así. Los niveles de esfuerzo no tienen relación con el instrumento, pero alcanzan durante los conciertos porcentajes superiores al 70%. En algunas ocasiones, incluso más. En el estudio en dos ocasiones se rebasó la barrera de la capacidad cardiaca máxima y se llegó al 101%.
Todo este estudio tiene un fin claro para Claudia Iñesta: concienciar a los músicos de que tienen que cuidarse, de que su corazón realiza un esfuerzo importante cada vez que se suben a un escenario. Estar en forma, hacer deporte y practicar hábitos de vida saludables es fundamental para los instrumentistas. Y lo es también para los jóvenes que se forman en el conservatorio, que deben hacer un hueco en su agenda para mover las piernas y el corazón. Eso entiende esta extremeña que, tras presentar su tesis doctoral, confía en publicar pronto su trabajo en alguna revista de cardiología.

què tia! retia? no, tritia!

Com ja vos podeu imaginar avui ha nascut Laia. Ha arribat a les 6, ben matinera. Encara no l'he vista i tinc molte ganes. M'han dit que Loleta està bé però cansada i Plas feliç. Ah, i Laia té el nas de les Signes (no sé què vol dir exactament però és l'únic que sé d'ella). Recapitulant, Lola i Plas s'estrenen de pares, els meus progenitors sumen una altra xica a la seua descendència (i mon pare es convertís en el patriarca, jajajaj) i Mar i Jp s'estrenen com a tios (fins ara "sols" eren pares). No està mal, la familia augmenta i varia.
Vos dixo "El naixement del nou home", de Dalí.
Quan hi hagen més novetats ja vos contaré! Tschüs!

Sagalaaaa

He sentit per la ràdio que han fet un programa informàtic multilingüe dirigit a la sanitat. Va aixina, el metge pregunta al pacient pels símptomes (té mocs?) i punxa en l'ordinador en l'idioma del malalt i inmediatament es sent un audio amb la mateixa pregunta però en aquest idioma. Alhora ix escrit en l'ordinador, per si el pacient no ho ha entés. I a partir d'ahí tenim varies opcions. Està l'opció per descart (els mocs són verds? I tot el catàleg de colors amb la seua traducció) i l'opció avançada (com són?). Me pareix una idea genial. A mi em fa pànic haver d'anar ací al metge perquè no seria capaç de descriure bé els simptomes. A més, crec que sempre em quedaria el dubte de si he entés bé les instruccions dels medicaments. Em poso en la pell d'algú que va a la consulta i no sap parlar l'idioma i em poso a tremolar. Perquè ja no és sols per mi. Imagina que he de dur a una de les meues nebodes al metge...suposo que així es poden sentir moltes persones, portant als seus fills sense saber si has exlpicat bé què li passa. El cas és que crec que és una gran idea, primera perquè sempre afines més en el teu idioma i segona perquè és una forma d'aprendre l'altre idioma, perquè el metge t'ho pregunta, en aquest cas, en castellà i després escoltes l'audio en, posem, alemany. Ah, que quede clar que açò és sols per a consultes “bàsiques”. No substituix als intèrprets ni mediadors (mitjadors?!? :-P), que en el cas de malalties importants se'ls seguirà usant, està clar que una màquina no pot fer aquest paper! Mmm, quantes vegades he utilitzat la paraula idioma...no debia estar a classe el dia dels sinònims.

Com que la cosa va de metges avui, vull dir que estic molt contenta perquè el Veí m'ha resolt uns dubtes sobre les donacions de mèdula que m'han vingut molt bé. Crec que és interessant, com a mínim plantejar-s'ho i sobretot informar-se. Podeu visitar aquesta ué, com a primer apropament. https://www.fcarreras.org/

La imatge que he deixat avui és “La lliçó d'anatomia del doctor Nicolaes Tulp” de Rembrandt. Per cert, l'últim que vaig posar era de Picasso, alguns dels dibuixos que va fer per al vestuari de l'estrena de “El sombrero de tres picos”. I en Deutsch, anar al metge és “zum Arzt...o zum Ärztin (gehen, se sobreenten)”. Salut és “die Gesundheit” (per tant quan algú esternuda es diu això) i malaltia és “die Krankheit”.

Pues res, que tingueu molta Gesundheit! Ah, lo de sagala és per a donar-li la benvinguda a la nova llegidora del blog (no ho digueu a ningú però té enxufe reial).