al final sols queda el picoteo

Ja fa temps que li pego voltes a este post en el que vull parlar sobre música. En principi no m'agrada fer-ho així tan en públic, ja vaig dir el primer dia que per a mi és una cosa molt personal i que no seria habitual que passara. Però els fets m'obliguen. He pogut assistir com oient a dos classes de clarinet a la universitat de música i estic fascinada, impressionada i tots els -ada que se vos puguen ocòrrer. Una va ser el dilluns passat i l'altra avui mateix i pel mig he pogut vore dos concerts. Anem per parts...

El dilluns passat vaig quedar amb Bertam (el meu mestre de clari ací) per a xarrar una estoneta i donar-li uns tarrons que li havia portat. Lo nunca visto, li'ls dono i em diu que ja sap què són i que li molen molt. Jajaj, què tio! Bé, pues xarrant xarrant va arribar un alumne que tenia classe en eixe moment i Bertram em va proposar quedar-me a escoltar la classe. Si a l'alumne no li importa...i per sort no li va importar. El xic, Daniel, que és austríac, tocava amb uns Hammerschmid, tècnica alemanya pura. No he sentit res igual mai, tenia dels millors sons que he escoltat i una tècnica impecable. El que més em va cridar l'atenció era el picat tan solt i clar i sobretot la musicalitat. La classe va durar una hora i mitja i se'm va passar volant. A més en un ambient molt positiu i de molt de treball, amb el mestre acompanyant-lo al piano i portant moltíssima feina estudiada de casa. Va tocar el millor Saint-Saëns que he pogut escoltar. Com vos deia vaig eixir impressionada i feliç. Adoració del clarinet. I com que debia fer cara de bleda total Bertram em va acobidar a escoltar avui a un altre xic. I així ha estat. El xic d'avui era Txec (com carai s'escriu? xec, Txec?!?), no recorde el nom...i tocava amb uns Selmer Signature, amb sistema francés. També m'ha impressionat moltíssim. És la persona amb els dits més àgils i correctes que he vist mai, quina barbaritat. També m'ha sorprés gratament el seu picat encara que la musicalitat i sobretot el so no m'han agradat tant. De nou hora i mitja i moltíssim de treball de casa. De nou adoració del clari.
D'aquestes classes he tret moltes cabilacions. El més evident és pensar que hi ha gent que toca molt bé, gent que interpreta molt bé i gent que ho fa tot molt bé i gent que fa el que pot, vaja, que hi ha de tot. I què s'ha de fer per a arribar a fer-ho totlo millor possible? I principalment, què s'ha de fer per a disfrutar? Quin és el camí? Trobe que a espanya ens posen massa vegades la poteta per a que no poguem arribar a descobrir-ho. Bé, això és injust. No crec que tots tinguen mala voluntat i vullguen enfonsar a la gent perquè si. Trobe que és una cosa cultural, que som un país amb alguns costums poc saludables, entre ells i destacant per sobre de tots el critiqueo (acompanyat o no de l'enveja, mala fe o de res, cadascú és un món). No sé, l'ambient musical que ací es respira és diferent, m'agradaria dir que sols diferent però crec sincerament que és millor. Clar que hi ha competivitat i gent que es fastidia o critica i tot això. Però la diferència està en que quan vas a un concert trobes de tot, no sols familiars, estudiants de música i gent major en ganes d'aparentar “sols perquè queda bé”, amb el conseqüent abric de pells, les joies i el puro. La música està al carrer i tots, passant pel carnisser i el boticari (i que no se m'enfade cap carnisser o boticari, per favor!) són capaços d'agarrar als xiquets i anar-se'n a vore un concert i a disfrutar-lo!!! Però és que quan a classe algú s'enganya o s'enganxa en un passatge se li donen tècniques per a que millore i no se li insiua que no sap tocar o que no ha estudiat o que és un mal músic perquè alguna cosa no li ix. No val ridiculitzar ni deixar malament a les persones, el que val és treballar i no perdre la il·lusió, sobretot açò últim, sempre amb il·lusió per fer-ho tot cada dia un poquet millor. I quan algú escolta alguna cosa que li agrada no te problemes en felicitar sincerament, sense peròs.
I com es fa açò? La teoria és meravellosa però quan arribes a casa i les coses no ixen, què? Quan t'enfrontes amb un alumne sense ganes de fer res, què? Quan estudies i veus que no funciona, què? Pues no ho sé. És un misteri per a mi, no tinc respostes. Tinc 5 mesos per davant per a descobrir-ho però sospito que no ho podré aconseguir. Sospito que tinc massa arrelada la nostra tradició i la nostra forma de fer i sospito que quan tornes a la realitat de casa, en el meu cas de valència i susodicho ilustre conservatorio, al final te venç i caus en eixa espiral de meninfotisme i pasotisme que ens a portat a nosaltres ací. Podrem fer alguna cosa per a que les futures generacions de músics puguen viure en un ambient millor que el nostre? Espere en tot el meu cor que si, sino, de què val tot açò? Ai, quin futur tan esperançador i alhora fosc!

Al principi també he dit que he anat a dos concerts. Bé, al primer tocava jo i ja vaig fer el comentari de la jugada l'altre dia, no cal insistir. Al segon vaig anar amb una certa desgana perquè no sabia què tocaven i feia molt de fred i em feia perro. Tocava l'orquestra de la uni de música i em vaig trobar amb el Sibelius de violí! Tomaaa! Millor no em podia eixir la jugada. Primer una peça de Brahms per a cor i orquestra, no sé què era (perquè ací els programes de mà els has de comprar i arribava massa tart com per a parar-me a buscar els diners), després el Sibelius, uf, meravellós, a més em portava molt bons records de quan el vam sentir a València per Repin. I al final la 2ª simfonia de Skrjabin, que se'm va fer més llarga que una setmana sense nutella (després de sibelius és comprensible). I al descans el que em fa més gràcia de tot, el picoteo. Tenen el costum de muntar una barra fora de la sala i la gent es posa les botes, que si vinet, que si montadito...això sols ho he vist jo a l'auditori nacional de madrid i ja em va parèixer una pijotada, però és que resulta que és lo normal! Home, si amb açò el que aconseguixen és aplacar la ceremònia d'obrir els putos caramelets a meitat del concert, pues benvigut siga el picoteo. El que és ben cert és que encara no he sentit cap caramelet (crascrosriscjdgwheiguhweroi!). Deu ser que estan farts de menjar i ja no els cal...al final resultarà que el més important és el picoteo! Potser siga aquesta la clau de tot, qui sap?
Per a amenitzar un poc açò vaig a deixar enllaços de algunes de les persones que he vist tocant ací i que m'han agradat molt. La xica que va tocar el sibelius el dimecres passat és Midori Sugiyama. Jo no he sabut trobar una pàgina oficial però en google la podeu buscar, que ix. També vaig tindre oportunitat de disfrutar amb Sharon Kam, quina barbaritat! No vos podeu imaginar el que es mou esta xica mentre toca...i no li afecta en absolut a la qualitat del so. Increible. La seua web és http://www.sharonkam.de/. Per últim vull deixar l'adreça del grup de música del meu mestre, que és entretinguda i es pot escoltar música. www.clarinetissimo.at Espere que vos agraden a vosaltres també.

Ai, encara em queda dir alguna cosa en alemany...com a retia i futura tritia que sóc deixaré die Nichte und der Neffe. I per als amants de l'art vos deixe dues imatges del “Xiquet que es lleva una espina del peu” (Espinario, que no sé com es diu en valencià), estàtua en bronze grega. Que la disfruteu. Ja sé que no estic sent massa original amb les imatges però ja hi haurà temps.

Fins la propera! Vielen Küsse!