Universität

Un dia de gener de 06 vaig entrar a internet i vaig estar soriejant els destins de les beques erasmus. Aquell va ser el principi de la meua aventura a Graz. Estic ací per a intentar acabar els meus estudis d'Història de l'Art i per a intentar apendre molt de clarinet. Bé, i tot el rollo de conèixer gent i una nova cultura, un nou idioma, blablabla. El cas és que no sé si podré acabar la carrera (perquè els professors maregen prou i el meu alemany és deplorable) i potser hauré de fer-ho a setembre a València (idea que m'horroritza). En el tema musical, pues sí, he pogut fer classe amb el mestre que volia i amb el qual pensava que no podria però al preu de que quan pot fer classe en fem i quan no pot, pues no. Això ha tingut com a greu conseqüència que hagem estat 3 mesos sense cap classe (toquem fusta que pareix que la cosa torna a arrancar i necessito preparar les obres!!!). I de l'assumpte personal podríem dir que la cosa va "asplaiet i amb bona lletra". Després de desperdiciar absolutament el meu primer semestre el segon sembla que anirà bé. He fet nous amics, estic eixint més, he trobat un bon tàndem i tinc projectes interessants en ment. Bé, estic satisfeta.

Però al que volia arribar, que m'enrollo i me desvio. L'altre dia a classe a la universitat em vaig posar a cabil·lar. Com que no entenc més del 20-25% del que diuen i sols pillo paraules soltes, tinc dos opcions, o bé montar-me la meua pròpia història amb el que vaig caçant (que no és massa bona idea perquè després les animalaes que podria soltar no tindrien desaprofitament-de vegades posar la paraula correcta és una merda) o m'empano i cabil·lo (opció sempre menys arriscada que l'opció 1). Així que les meues classes transcorren entre la còpia del powerpoint i la meua ment (i la seua capacitat quasi ilimitada d'anar d'un tema a un altre i entretindre's en xorrades... lo qual també és perillós perquè de vegades recordo coses que em donen risa i costa molt aguantar-se). Total, que l'altre dia, en un moment de desconexió cabil·lava jo en quines diferències trobava entre les classes d'ací i les de València. Evidentment l'idioma i tal. Però vaig descobrir (atenció, primícia!) que la principal diferència és que ací pensen! Sí senyor! Punt i a part per a que poguem païr açò.
Per descomptat parlo en primera persona i espero que aquesta revelació es complisca sols en el meu cas, però és que jo tinc la sensació d'haver passat per la carrera i haver perdut el temps. Anar a classe, escoltar torro i copiar el que diu el profe (que de vegades no sé qui s'avorrís més, si ell/ella o nosaltres) i abans de l'examen embutir i vomitar. No m'he sentit estimulada pels mestres per a pensar, per a voler investigar, per a plantejar-me dubtes... estic generalitzant i fer-ho sempre és injust. He tingut molt bons mestres (Amadeo, Vicent, Anacleto, ella), d'altres molt roïns i d'altres sense cor (ella), de tot. Però acabaré la carrera i no hauré aprés quasi res (si exceptuem el nivell visual). És que em fa vergonya quan algú em pregunta per coses d'art i la meua resposta siga "a això no et puc contestar" o "això no ho sé". Està clar que la meua actitut és, com a mínim, al 50% responsable de que açò passe (sobretot perquè la hª de l'art m'importa poc) però trobe que després de 300 crèdits alguna cosa més hauria de saber del que sé (qualsevol pot distingir entre Leonardo i Dalí, no cal una carrera). Total, que tot açò és perquè trobe que ací s'estimula més a l'alumne a pensar. És que si no, no s'enten. Tenen menys hores de classe i donen menys contingut que nosaltres i ixen millor preparats! Alguna cosa falla...
Diatriba de neus contra la universitat. A vore si ens espabilem (perquè de l'altre exemple que tinc que és el conservatori millor no parlar). Així que mentre que la uni se posa les piles jo vaig a saltar a un altre tema i vaig a fer-li el meu xicotet homenatge a Pablo, que s'ha espabilat i ja ha publicat la seua primera foto en portada al Llevant. Felicidades Pablo!! ¡Qué tío! Esto se merece que te decidas y vengas a verme...o una birra en julio!! Gent amb empenta com tú és el que necessitem.
I com s'ho mereix, la foto que he penjat és la seua. També una del micalet sencer, per a que vos feu una diea. I en alemany, Herzlichen Glückwunsch!
Uf, quin post més llarg, què cansina que sóc! Gràcies per aguantar.