rentar-se les mans

Després de llegir aquest article...

Al més pur estil de Poncio, l'Església pareix que té la lliçó ben sabuda i quan ha d'asumir responsabilitats no dubta ni un segon en rentar-se les mans. Està molt bé això de manar sobre els altres, d'afirmar qualsevol barbaritat en nom de Déu i de culpabilitzar al personal per a que es penedisquen de tot allò que se suposa que fan malament. Però, ah! Quan qui ha de demanar disculpes i fer neteja a casa és el qui sol manar, la cosa ja no mola tant.

L'estratègia és clara:
1- El que nosaltres fem no és tan greu. Tampoc no passa tant... i es basen en dades estadístiques que ho confirmen. Comença la jugada.
2- A més, el que dieu que fem malament no és exacte. I es perden en tecnicismes i palabros per a enredar al personal. Primers regats.
3- Per una altra banda, a les altres religions també passa... i més que a la nostra. (Pase en profunditat, desviar l'atenció cap al veí, que resulta ser la competència més directa).
4- Ja que estem, vos anem a alliçonar i a aconsellar, sugerint-vos que sou vosaltres qui haurieu de "fer neteja". Regat de l'últim defensa, encarat al porter.
5- Simularem una autocrítica, que netege el nostre nom, amb lliçó per als demés inclosa, no siga cas que perguem els costums i una oportunitat de donar exemple. Gol!

Què vols que te diga? Porten tantíssims segles fent-ho que els ix a la perfecció. Me vaig a guardar de qualificar-ho, no perquè no em falten ni ganes ni adjectius, sino perquè per una vegada en vull abstindre de caure en el joc.

La imatge és de "Antinoo", l'efebo per exel·lència. I en alemany, verkaufte, que significa, venut.