ara què?

"No debería contar uno nunca nada", comença "Tu rostro mañana". La veritat és que massa original no estic sent perquè totes les entrevistes que he llegit de Marias o les resenyes del llibre comencen així. Però crec que és un començament brutal (sols igualable al del segon volum del llibre, que diu que "Ojalá nunca nadie nos pidiera nada"). Com se pot tindre tanta cara de dir això i després escriure 1200 o 1300 fulls plens de paraules?

El cas és que no pretenia fer un post sobre el llibre. El que volia era cabilar sobre el fet de fer coses i acabar-les. Marias deia en algunes de les seues entrevistes que ha estat tan centrat en aquest projecte que una vegada l'ha acabat s'ha quedat com descansat, alliberat, inclús, en certa forma, buit. S'haurà plantejat que al lector del seu llibre li pot haver passat igual? Després del primer, el segon i ràpidament el tercer, perquè estàs tan inmers i tens tantes ganes de saber què ha passat, per què no debería contar uno nunca nada però t'ho vaig a contar tot en un fum de pàgines... que no pots deixar de llegir-los. I quan acaba, ara què? El que vinga després difícilment ens colpirà, ni tan sols ens interessarà massa, el llegirem mentre esperem que ens caiga un altre com eixe a les mans i que ens absorvisca.

Però no sols passa amb els llibres. Quan et planteges fer una cosa, però fer-la a conciència, tot lo ben feta que pugues i amb il·lusió, quan l'acabes et queda eixa mateixa sensació com d'alliberament, descans i buit. És una sensació un poc desasosegant. T'has volcat en una cosa, has invertit el temps (tant que ha passat massa ràpid i massa lent), les energies i tot tú en això i després... després què passarà amb el teu següent projecte? És més, què passarà durant el temps que hi ha entre eixos dos projectes?

De vegades el sol fet de decidir-te a fer eixa cosa ja suposa un gran esforç. I al final què va a quedar de tot açò? No ho sé. La veritat és que a mi em pareix emocionant quan em veig inmersa en eixe estat i que quasi espero amb la mateixa espectativa el moment del... i ara què? , que em permet regalar-me un temps de descans i començar a pensar en noves idees o plantejar-me com faré coses que simplement he de fer.

Acabar coses dona un plaer que no està gens malament, tot i que el preu siga haver de quedar-se un poquet amb la sensació eixa de buidor. Ho trobo raonable. En alemany, beenden, que significa acabar. La imatge és el Cartell de l'exposiciò del Muvim, tot el contrari que en el llibre, hehe... mira què original sóc.