dimarts, d’abril 01, 2008

Brille


Les ulleres o "Brille", quin gran invent. El primer que m'ha sorprés quan he anat a buscar informació sobre les ulleres ha estat descobrir que al diccionari de la rae venen per l'entrada "gafa" i no "gafas". Tot i que diu que es poden usar les dues, si busques "gafas" dóna error. I he anat furgant per internet a vore què eixia. I google m'ha contat que (no ho traduisc per pura perrería):

En 1249 el filósofo inglés Roger Bacon formuló la primera afirmación acerca del uso de lentes para mejorar la visión. Sin embargo, posiblemente ya en el siglo X, los chinos habían utilizado lentes de aumento colocadas en molduras. En Europa, las gafas se utilizaron por primera vez en Italia inventadas por el florentino Salvino Degli Armati (m. 1357) hacia 1285, y algunos retratos medievales representan personas que portaban gafas.

Los primeros anteojos, probablemente monóculos, se hicieron tallados en berilo, y tenían lentes convexas, destinadas a las personas ancianas que tenían dificultades para ver de cerca. En 1451, el erudito alemán Nicolás de Cusa (1401-1464) propuso el empleo de lentes cóncavas, más delgadas en el centro que en los bordes, a fin de ver de lejos. Estas lentes se destinaron a los ojos miopes (gràcies nicolàs!).

Con la invención de la imprenta en el siglo XV, se incrementó la demanda de gafas, y hacia 1629 era lo bastante grande como para que en Inglaterra se concediesen derechos a una corporación de fabricantes de gafas. Las primeras gafas bifocales fueron construidas para Benjamin Franklin hacia 1760 por indicación suya. Al principio, sólo se fabricaban gafas con lentes que corregían la miopía y la hipermetropía, y sólo a finales del siglo XIX se generalizó el uso de lentes cilíndricas para la corrección del astigmatismo.



Explicacions (més o menys verídiques captades per la red) apart, el cas és que voldria dedicar uns momentets a pensar bé en les ulleres. Jo, miope total i poc amiga de les lentilles, he comprobat en carn pròpia lo desagradable que és vore malament, però malament de veres. Pobre senyor topo! Qui no les necessite no ho pot compendre, perquè quan estàs molta estona sense dur les ulleres i te les tornes a posar, és com accedir a un món nou. Últimament m'ha passat a la picina. Me les llevo per a eixir a la zona de duxes i de bany i és com entrar a la irrealitat. Tot està ahí, però està borrós, poc definit. Per molt que tanques els ulls, que els ajuntes, les coses no acaben de prendre forma. Però t'acostumes. I vas nadant, i acabes de nadar, i et duxes, et canvies, t'assees... i te tornes a posar les ulleres. Bruuuujeríííía! I renaixes. Sense exagerar.

Podríem dir que en el meu cas té delicte, collins neus, posat lentilles i problema resolt. Però pensem un moment en fa, no sé, 800 anys. Pobra gent. Sempre em ve al cap "El nombre de la rosa" (A qui no li han posat la peli en classe?), quan a Guillermo li trenquen les ulleres (que prèviament havien admirat) i el fan un desgraciat. Em solidaritzo plenament amb ell. Ulleretes i quatre ulls, accedim al poder! Sí!

En fi, que les ulleres són un gran invent. Sort que les persones de vegades discurrim coses tan útils. I fins ací el meu homenatge a la ullera. Per cert, en alemany, "die Brille, -n".