en trànsit

6 DE MAIG: CONSULTA POPULAR A LA COMUNITAT EDUCATIVA

2010-05-03T20:57:00.002+02:00

MOU-TE PER L’ENSENYAMENT PÚBLIC!

Benvolguda companya, benvolgut company: La Plataforma per l’Ensenyament Públic organitza una consulta popular a la comunitat educativa el proper 6 de maig de 2010. L’objectiu d’aquesta consulta, màxima expressió democràtica, és donar a conéixer l’opinió de la comunitat educativa respecte a la política educativa de la Generalitat Valenciana i, en concret, del conseller d’educació Alejandro Font de Mora.

Per a la realització de la consulta cal organitzar meses de votació en els centres educatius, per la qual cosa necessitem la col·laboració de la comunitat educativa del teu centre. Per tant, caldria que plantejàreu al professorat, pares i mares, i alumnat en el marc del Consell Escolar, Claustre, o AMPA la proposta d’organitzar la consulta en el vostre centre i les persones que s’encarregarien de dur-la a terme i de garantir la seua presència en la mesa de votació.

La proposta d’horari de la consulta és flexible, sobretot en els centres de secundària, i s’aconsella que en infantil i primària se celebre entre les 17h i 18h, coincidint amb l’eixida del centre per a facilitar que tota la comunitat educativa puga votar.

També us demanem que ens feu arribar el contacte de les persones voluntàries per a organitzar la consulta i les meses de votació, complimentant el qüestionari que trobareu en aquesta web: www.consultaplataforma.org

Si per qualsevol motiu no podeu votar directament eixe dia i a eixa hora hi ha altres possibilitats. D’una banda, els pares i mares poden delegar el vot en els seus fills i filles. I d’altra banda, es podrà votar per correu a l’adreça comunicacio@fontdemoradimissio.org,el mateix dia de la votació. Només caldrà descarregar la papereta de votació de la web de la consulta, marcar l’opció corresponent i enviar-la a l’adreça esmentada.

En el dors d’aquesta carta adjuntem la proposta de pregunta que plantejarem en la consulta. Esperem la vostra col·laboració en aquesta nova mobilització de la comunitat educativa davant la política educativa del Govern Valencià i del Conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora.

València, abril de 2010

Entreu al web per a vore com participar-hi. Ànim, l'educació pública i de qualitat és possible!

Em fa trista

2010-04-07T16:43:00.003+02:00

Tot el que estem vivint amb el barri de El Cabanyal em fa molt trista.

Entenc perfectament per què volen carregar-se el barri i per què tracten tan malament als veïns. Per diners.

Però no puc entendre com ho poden fer. Crec que hem perdut el valor de les tradicions, el sentiment d'arrelament a un lloc, la emoció que produís olorar la quotidianitat, de sentir els colors del paisatge, el vore la història del poble... hem perdut les entranyes. I clar, aquest comportament tan devastador sols es pot explicar per la falta d'entranyes.

Com a cosa curiosa, aquestes persones que sommien amb enderrocar part del barri per a poder fer una super avinguda i que tot siga suposadament més còmode i modern, aquestes persones són les mateixes que han fet possibles les exposicions de Sorolla. No cal dur a Sorolla a València per a sentir les emocions que el paisatge tradicional valencià ens regala. Sols cal deixar de matar-lo i conservar-lo.

De vegades em sorpren com preferim les sensacions enllaunades a les reals i com ens creiem sense més el que ens diuen per la tele. Tot açò em fa molt trista.

Les imatges són d'una casa del barri i de Sorolla. En alemany, die Traurigkeit.

2010-03-23T19:35:00.007+01:00

Deixe un article bonic de El Pais. Espere que el disfruteu!

Su vida está en la escuela elemental Jackson Road de Estados Unidos. Su corazón, en los 13 centros españoles en los que los escolares trabajan para montar una ópera a final de curso. Hace dos años, esta mujer decidió dar un giro radical a su vida. Salir de EE UU y lanzarse a estudiar español. Logró una beca para trasladarse un año a España y, después de transcurrido ese tiempo, consiguió posponer su vuelta uno más trabajando con la Fundación SaludArte y el Teatro Real. Lo cuenta mientras toma una ensalada de espinacas. "Me encanta la verdura. Bueno, es lo que suelo tomar habitualmente en el colegio. Aunque cuando llegué a España la comida fue un verdadero descubrimiento. Desde el chorizo a las croquetas, pasando por el Rioja. Todo era apetitoso".

A Mary Ruth McGinn le gusta enseñar, dedica su vida a los niños, aunque no los tiene propios, y cree que se puede educar de forma que los escolares aprendan a vivir en una sociedad tan individualizada como la nuestra pensando en los demás. Cuenta que el montar una compañía de ópera en un centro de Primaria no es una asignatura extraescolar más, es "una forma de enseñar que sirve para alcanzar objetivos relevantes a través de actividades eminentemente creativas. Nos enseña a vivir de forma distinta". Los escolares dividen el trabajo en equipos: escritores, compositores, escenógrafos, intérpretes, regidores, figurinistas, y así hasta 10 o 12 especialidades propias de una compañía profesional. Mientras comparte un vitello tonnato explica que el objetivo del proyecto que tiene en marcha es "educar a través de la creación de una pieza de teatro musical".

Elige el restaurante porque es uno de sus preferidos de Madrid. "He logrado pasar momentos estupendos compartiendo una comida". Esta profesora, que ha trabajado 23 años en escuelas de zonas marginales de Estados Unidos, asegura que la experiencia le ha demostrado que la ópera es "el gran referente integrador de disciplinas escénicas y, a la vez, la metáfora de que los niños pueden enfrentarse al más grande de los retos". La pieza dura media hora y durante las representaciones son los niños los responsables del espectáculo, y los adultos los que se sientan entre el público. "Tiene que haber una motivación especial por parte de los profesores que se lanzan a esta aventura, si no estás abocado al fracaso. Los retos en zonas marginales no son los mismos que en una zona en la que no existen problemas sociales y económicos. Al final del curso, cuando ves a los pequeños sobre el escenario, terminas llorando. Han logrado el objetivo: la importancia de formar un equipo, de saber que es tan importante el director como el electricista. Todos forman parte de un engranaje, y el fallo de uno afecta a todos los demás". Y habla y habla mientras da vueltas con el tenedor a las espinacas.

McGinn es una entusiasta defensora de un sistema de enseñanza a través de la música. "Tenemos la capacidad de cambiar el mundo con la educación. He visto entrar niños cabizbajos los primeros días de clase en las aulas y cómo, a través de su compromiso diario con el proyecto, eso se ha transformado en una confianza increíble". Pide un cuori napoli que llega envuelto en papel de aluminio. "Es maravilloso disfrutar con los alimentos bien preparados".

Les imatges són de l'Òpera de Sydney. M'encanta!!!

preciós

2010-03-14T22:33:00.001+01:00

Sols mireu-lo.

De la Calle

2010-03-11T20:24:00.004+01:00

Ja fa dies que li pegue voltes a lo de Román de la Calle i tot el que ha passat. Tinc una estima particular cap a aquest home perquè el conec dels anys de la universitat. Em va donar classe en segon, d'alguna cosa d'estètica, ja ni recorde què. Els seus " anem a fer un xicotet parèntesi " que duraven classes sanceres eren mítics i gràcies a ell vaig conèixer al senyor Tatarkiewicz i vaig aprendre que existien coses com la techné o que moltes paraules supermegallargues alemanyes no tenien traducció a la nostra llengua perquè eren conceptes complexos que abarcaven diferents aspectes. Aquest home, xicotet, amb barba i ulleres, mescla del pare d'Amparo i el meu (també xicotets amb barba i ulleres) ja es presentava com algú diferent en aquella gabia de grills que era la meua carrera. Jo no entenia quasi res del que deia, perquè estava a un nivell superior, potser massa allunyat d'aquells pobres alumnes de segon. Però era un home preparat, educat i complidor, tal i com ha demostrat en tota aquesta polèmica tan vergonyosa.

Sempre que l'he trobat passejant del braç de la seua dona pel carrer, perquè vivim molt a prop, m'ha fet somriure recordant els dies d'universitat. A partir d'ara, a més, també tindrà la meua admiració per no callar.

Bé, com que s'està parlant moltíssim sobre el tema i no trobe res que afegir millor del ja dit, vull fer la meua aportació personal penjant la seua carta de dimissió, que potser ja heu llegit per ahí, està en molts llocs.

La imatge l'he triada per pur simbolisme.

Valencia, 9 de marzo 2010.

Ilmo. Sr. D. Salvador Enguix Morant
Diputado del Área de Cultura
Excma. Diputación de Valencia..

Estimado Diputado:
Hace unas fechas, mantuvimos una sincera y fluida conversación referente a la posibilidad de prolongar un año más mi dedicación al MuVIM, como director del mismo. La verdad es que la experiencia de estos seis años, dirigiendo dicho centro, ha sido un periodo fértil, de intensa labor en equipo. Confieso que ha sido inmejorable, tanto por los resultados obtenidos a nivel museográfico como por la perfecta integración funcional, lograda con las personas que han trabajado a mi lado, con total entrega y familiar entusiasmo. Será difícil poder olvidar este sexenio de mi vida.
Cuando tomé posesión de dicho cargo, en el año 2004, no sin condiciones por mi parte, solicité al entonces Diputado de Cultura, don Vicente Ferrer, tres cosas muy concretas: Interés institucional por nuestros proyectos, respaldo económico y político a los mismos y confianza en nuestras gestiones. La contrapartida, por su parte, consistía en exigir mi plena responsabilidad y la máxima dedicación al museo. Tales fueron las claves del pacto entre caballeros, que posibilitaron el despegue impactante y diferente del MuVIM. Incluso volví a recordar hace unos meses dichas condiciones y pactos, en público, ante tu presencia, en el solemne acto de entrega de la Medalla de la Facultad de Bellas Artes, por parte del Rector de la Universidad Politécnica de Valencia, al MuVIM, “por su labor sociocultural y por su fuerte emergencia en el panorama museístico valenciano”. Fue un acto emotivo, del que recuerdo bien tus palabras de reconocimiento y confianza plena, que tanto te agradecí y sigo haciéndolo, como puedes constatar.
Reconozco sinceramente que hemos conseguido, en ese tiempo, consolidar un proyecto atractivo para un museo que no encontraba anteriormente su rumbo definitivo. Hemos fraguado, con suma imaginación y creo que ejemplar rigor, la “fórmula MuVIM”, que me ha tocado ir explicando --como responsable directo de la misma-- en centenares de foros nacionales y en entrevistas internacionales: másters, congresos, conferencias, seminarios, revistas y cursos de museología. Hemos recibido hasta siete galardones y reconocimientos de diferentes niveles y modalidades. La última condecoración, justamente hace una semana, lo ha sido del Ministerio de Educación Nacional de Francia. Todo un honor, pues, tanto para nosotros como para la Diputación.
También debo reconocer que el estrecho y eficaz enlace establecido estratégicamente entre el museo y la universidad, entre el museo y la sociedad, entre el museo y el mundo profesional (historiadores, filósofos, artistas, diseñadores, fotógrafos y vecinos de a pie) no ha pasado desapercibido para el contexto valenciano, que ha respondido a través de un público plenamente fiel y entusiasta, respaldándonos en todas y cada una de nuestras actividades. Sería ciego, por mi parte, si no me hubiera dado igualmente cuenta de las reticencias y suspicacias que, a la par, se producían en cierto entorno. Aunque también eso era de esperar.
Sin embargo, en medio de tantos reconocimientos a compartir, ni siquiera en la más complicada y retorcida de las pesadillas, hubiera podido pensar que --a fecha de hoy-- iba a encontrarme redactando esta carta de dimisión de mi cargo, como director del MuVIM, tarea de la que tan orgulloso me he sentido. No obstante, siempre he creído que quizás una de las cosas más impactantes de la realidad es, precisamente, su capacidad de sorpresa.
Ciertamente, hay cosas difíciles de explicar y duras de asumir. Pero vayamos al caso concreto, que nos ocupa. Desde hace tres años, venimos colaborando, en el museo, con la Unión de Periodistas Valencianos, en el proyecto “Fragmentos de un año”. Nos llegó, dicha propuesta –conviene recordarlo hoy más que nunca, con claridad-- mediante sugerencia del entonces Diputado de Cultura don Vicente Ferrer, motivada, según supimos, por el entonces Conseller de Relaciones Institucionales Y Comunicación de la Generalitat Valenciana don Esteban González Pons. Quisiera puntualizar que la idea nos fue sugerida, nunca impuesta. Y, tras dialogar, llegamos al acuerdo de ceder anualmente un espacio del MuVIM a la Unión de Periodistas para que expusieran esa visión-resumen del año transcurrido en la Comunidad Valenciana, a través de una selección de fotografías, siempre ya publicadas en los medios de comunicación, dentro del correspondiente periodo anual.
El jurado de selección ha sido siempre lógicamente aportado por la propia organización y nunca hemos intervenido nosotros en el proceso. La muestra, hay que reconocerlo, fue un éxito, año tras año, con sus luces y sombras, ironías y agudezas, ocurrencias festivas e imágenes dramáticas, sacadas –todas ellas-- del calendario cotidiano, a caballo entre el reportaje inmediato y el estudiado documento visual. Así han transcurrido varias ediciones, al hilo de aquel acuerdo mutuo, con la mediación política pertinente, como ya se ha indicado. Siempre hemos pedido, a los organizadores, respeto y prudencia, como hacemos, por lo común, en este menester de servicio público que es el MuVIM, sin dar nunca la espalda a la política.
Considero, de hecho, que pretender separar el arte y la cultura de la política, como si fueran compartimentos estancos en la existencia humana, nunca es viable, ya que somos, ante todo, personas. Otra cosa es querer politizar la cultura o desear despolitizarla, como ha sucedido en esta ocasión. Nunca antes me hubiera imaginado que iba a ocurrir precisamente esto en el MuVIM, tan de improviso. Puedes creerme.
Ni siquiera llegó a establecerse –en ese momento, frente a las obras expuestas-- un determinado diálogo, entre los protagonistas de tan delicada situación. Más bien, todo derivó rápidamente en una acción de fuerza verbal, que se resumiría, luego, en una orden recibida --por teléfono--. Concretamente esto sucedía media hora después de darse por finalizada la propia inauguración, cuando aún quedaban visitantes rezagados, con su copa inaugural en la mano, en el espacio interior MuVIM, y yo ya me dirigía, pasean con mi esposa, hacia casa.
Para mí fue una noche durísima --vivida en silencio, sólo con el escueto, pero fundamental apoyo familiar-- la que medió entre la velada inaugural de las exposiciones en el MuVIM y la mañana del día siguiente, sabiendo ya la decisión tomada en las esferas superiores de la Diputación. Por eso, aún con cierto atisbo de esperanza, te llamé a primera hora de la mañana, desde el museo, para preguntarte, una vez más, aunque fuese de manera redundante, por el tema de las concretas fotos a retirar/censurar de la muestra. La respuesta, lo recordarás, perfectamente, fue muy clara y contundente, por tu parte. Incluso solicité, por favor, tu presencia en el museo, para ejecutar tus órdenes. Llegaste luego, hablamos y te confirmé las dificultades que iban a producirse, en el caso de ejecutarse la intervención. Pero no había vuelta a tras.
Sabía que la Unión de Periodistas Valencianos no iba a permitir esa purgación parcial, que se exigía unilateralmente a la muestra. La verdad es que yo mismo, de hallarme en su lugar, no lo aceptaría, sin más, tampoco. Por eso quise ratificar lo que sucedería, al comunicarle la orden recibida, desde la Diputación, al Presidente de la Unión de Periodistas. Efectivamente –corroboraron, de inmediato- se llevarían la muestra entera de fotografías para exponerla en otro lugar. Era lo más lógico, a todas luces, desde su óptica, y lo más adecuado incluso --reflexioné, por mi parte-- para el museo. No hubiéramos podido sufrir aquellos huecos, rememorando ausencias, en el montaje de la sala, como testimonio, durante dos meses, de lo sucedido. Sin duda, ya disponen, los periodistas, de otro tema bien candente, para ser aprovechado y propuesto -en imágenes-- para “Fragmentos de un año, 2010”.
Hacia el final de aquella intensa mañana, del día cinco de marzo, me pareció decisivo e inexcusable reunir a todo el personal del MuVIM, para informarles, como equipo, de lo sucedido en un puñado de pocas horas: aquéllas justamente en las que se jugaba a los dados el futuro del proyecto común del museo. No les comuniqué, ni dejé entrever –aún-- esta decisión, que ahora te comunico: mi dimisión sin vuelta de hoja. Comencé, algo emotivamente, lo reconozco, recordándoles los éxitos obtenidos en este sexenio liberal, también traje a colación las dificultades convividas y sus respectivos y numerosos méritos. Les previne, además, del diluvio informativo que se nos avecinaba y que había sido tan ciegamente facilitado, desde la propia Diputación, a los medios de comunicación. Había que estar ciegos –medité--, debían carecer de prudencia y estar sobrados de fuerza ciega para querer apagar una colilla, que se había encendido sin prácticamente consecuencias aún, con un torpedo de grueso calibre. Eso sí, arropado de equívoca dignidad y siempre de desmesurado poder.
El MuVIM iba a verse asociado nacionalmente, a través de todos los medios de comunicación, con el tema de la censura. Era de lamentar profundamente, al menos por mi parte, que precisamente el Museo de la Ilustración y de la Modernidad quedase salpicado, así, sin necesidad real, en la memoria de tantos lectores y de los numerosos oyentes, que iban a seguir, sorprendidos e indignados, el proceso. Eso era y es efectivamente lo peor. No se lo merece el MuVIM, ni el proyecto, ni nosotros, ni las fotos expuestas. Era como si se hubiera buscado secretamente la ocasión y precisamente ésta hubiese sido calculada como la más idónea. Fue entonces cuando me encontré realmente mal, hablando a mis colegas del equipo y debí marcharme rápidamente a casa, con su ayuda. Ellos se quedaron reunidos y debatiendo. Les recordé que la asamblea había terminado. Salí emocionado. En el taxi, me vinieron --a la mente en blanco--, como en un eco lejano, muchas frases (procedentes también de cartas) de la exposición permanente del museo, referidas, de manera directa, a la lamentable situación social y cultural del siglo XVIII y del XIX españoles. Tenía un puño en la garganta.
Sabía que los proyectos pendientes (¡tantos proyectos ya pensados y muchos contactados y en marcha, para los próximos años 2011 y 2012, como estábamos arbitrando, a nivel nacional e internacional!) corrían posiblemente el riesgo de caer en saco roto. Si soy sincero –no deja de ser curiosa la capacidad humana de sublimar las cosas--, temía mucho más por el MuVIM que por mí. ¿Dónde puede terminar la censura y comenzar la represalia? Mi suerte ya estaba echada –lo sabía, con meridiana claridad-- desde que escuché, --a tu lado, Diputado Enguix, aguantando a pie firme y observándote enmudecer-- las intervenciones, en cadena, del Diputado Máximo Caturla. Era la primera vez que venía a las inauguraciones del museo. ¿Azar o cálculo?
Sobre todo fui consciente del desenlace inmediato que me afectaba de lleno, cuando me llamaste media hora después, por el móvil, para indicarme que la muestra debía revisarse y expurgarse. “Han de retirarse ciertas fotos”, fueron exactamente tus palabras y no otras, es verdad, como si por ventura las palabras –incluso las de los poetas-- fueran inocentes y como si, puestas en su contexto real, activadas en situación, no se transformaran, también ellas, en políticas, místicas o afectivas, según sus registros. No puedo evitar, al escribir estas líneas, recordar el susurro de J. P. Sartre tras de mí.
Me hice cargo del MuVIM con inquietud y entusiasmo, hace justamente seis años (el 24 de febrero del 2004, concretamente en una numerosísima rueda de prensa se hacía pública mi designación, cuando nadie daba un clavo por la situación del museo). Salgo ahora, en total contraste, con orgullo y preocupación, por la misma puerta, quizás algo más desgastada. Pero todo ese puente de sensaciones encontradas, que relacionan ambas orillas, quedarán en mi memoria, junto a la dignidad de dimitir, aunque ciertamente no sea costumbre el hacerlo entre nosotros.
Lo he pensado pausadamente, en este fin de semana interminable, y lo hago a través de una carta personal y abierta, escrita sin ninguna animosidad y con suma delicadeza y reflexión, que te dirijo a ti, ya que deseo justamente que se te reconozca el papel de protagonista cultural de la Xarxa de Museus.
A pesar de todo ello, de las circunstancias y de los posibles argumentos coyunturales, que puedan enhebrarse en este tejido colectivo de despropósitos encadenados, en torno a una exposición, vale la pena dejar bien sentado, de una vez por todas, que han sucedido cosas que van más allá, incluso, de mi proverbial equilibrio y mesura, logrados no sé si a golpe de filosofía cotidiana, más acá de las aulas y de la docencia de tantos años.
La cultura de la razón y de la libertad, que hemos pretendido hacer escuchar a nuestros conciudadanos, cuando visitan el MuVIM, como Centro dedicado a la Ilustración, no pueden quedarse sólo dentro de nuestras paredes museísticas. También deben proyectarse fuera, hacerse historia real y vivida. El principio de autonomía personal debe ser la clave indiscutible de nuestras actitudes, de nuestros compromisos y hasta de nuestras creencias. Por eso, en cuanto el médico me ordenó reposo, me puse a redactar, sin prisa, como si se tratara de una vieja correspondencia con alguno de mis admirados ilustrados, esta carta dirigida a ti como actual Diputado de Cultura. No en vano, hemos compartido contigo, los miembros del equipo y yo mismo, en distintas circunstancias, otras preocupaciones e innegables logros, en estos años de convivencia y de respeto mutuo.
Poco a poco, han ido surgiendo las líneas, propias de un “lletraferit”, describiendo la situación, volcando mis experiencias vividas, en esta época, desde mi óptica particular, por supuesto. Por eso soy yo, como director y responsable del MuVIM, el que dimite. Primero por coherencia con esa misma responsabilidad, pero, sobre todo, por no poder/querer ser partícipe de ninguna mengua de libertad de expresión en el marco de trabajo que me ha sido encomendado. No en vano, al MuVIM le falta hoy una parte relevante de su programación actual. “Fragmentos de un año, 2009” ha debido emigrar, a la fuerza, de este espacio de convivencia y de diálogo, de respeto y de apertura, donde tantas exposiciones, congresos, jornadas y ciclos de actividades han tenido lugar, con la finalidad de enriquecer nuestros conocimientos, contrastar pareceres y tensar los amarres de nuestra ética, en miras de una mejor y más fácil convivencia.
No puedo dejar de revivir, en estos momentos coyunturalmente tensos, pero que se me hacen eternos, compungido y triste, ante el ordenador --como si se tratara, repito, de un mal sueño, que no es real o que en todo caso no debería serlo-- las palabras de mi maestro, el profesor José María Valverde (ambos como sabes, hemos sido Catedráticos de Estética y Teoría de las Artes de distintas universidades, y yo aún sigo siéndolo); palabras bien conocidas por todos, pronunciadas/escritas en aquella dimisión suya, en una época bien triste y lejana de censuras y ceses.. “Nulla aesthetica sine etica”.
Implicado en la especialidad de mis estimadas disciplinas, más de una vez he propuesto, como eficaz complemento, darle la vuelta al citado “dictum”, precisamente por las distintas orientaciones que invaden nuestra época, revisando las herencias de la modernidad: “Nulla etica sine aesthetica”. Ciertamente, la aplicación de la ética a nuestras vidas, la prefiero ejercitar siempre con las debidas formas, nunca a golpes de canon o de normativas ciegas. Por eso he querido escribirte esta carta, Diputado Salvador Enguix, sin prisa, con pausa y sosiego. Incluso asumida, palabra a palabra, como si se tratara de uno de esos prólogos cuidados que encabezan las numerosas publicaciones del MuVIM, sin ira alguna (creo que precisamente tú no la mereces) y a manera de una epístola algo socrática, pero decidida e irrevocable, al máximo, en sus contenidos.
Tanto monta: “Nulla aesthetica sine ethica”, pero a su vez también a la inversa. “Nulla ethica sine aesthetica”. El saber hacer nos es cada vez más urgente e imprescindible. Si no se cree, compruébese lo ocurrido, en esta ocasión. Así pusimos en marcha el MuVIM y así me marcho, cuando menos lo pensaba ni lo pensábamos, ciertamente. Ahí está el equipo para ratificarlo. Sólo desearía que su programa –su fórmula tan específica-- siguiera vigente y plenamente activa aún por muchos años.
Cuando la Unión de Periodistas Valencianos reinaugure, en otro lugar, lo antes posible, su muestra “Fragmentos de un año, 2009”, espero poder asistir, con tranquilidad e interés, al evento. Curiosamente nunca pensé que una parte muy concreta de mi destino, como director de un museo, iba a verse conectada a sus actividades fotográficas y periodísticas. En verdad, no deja de ser cierto que la fotografía ha sido y es una de las partes clave del programa del MuVIM y seguirá siéndolo, sin duda, siempre a favor de nuestro público, aún más ahora.
Te agradezco que en tus recientes declaraciones a la prensa, amigo Salvador Enguix, asumieras, tú en exclusiva, la responsabilidad de la retirada, ya histórica, de las fotos. Tú recibiste la orden y tú la transmitiste, bajo una presión ingente. Por eso, hablar de pacto censor entre nosotros, como se ha intentado hacer creer institucionalmente, por parte de la propia Diputación, para instrumentalizarme, no tiene sentido alguno y me ha ofendido en lo más profundo. Ha sido, si cabe, la gota de agua que me ha colmado.
Pero yo no puedo ser menos y asumiendo el mensaje de tu comportamiento, reconozco, por mi parte, que como director soy el responsable de las exposiciones programadas en el museo. También de ésta, que se ha convertido en desmesuradamente polémica. Por eso, entenderás, sin dificultad, que me es imposible permanecer al margen de la reciente retirada censora de la muestra. No va con mis actitudes ni con mis opiniones.
La libertad de expresión nunca se había transgredido, hasta ahora, en el MuVIM, a pesar de algunas interferencias externas (siempre contadas, bien es cierto), soportadas con aconsejable estoicismo en nuestras programaciones, como bien sabes y también has sufrido. Pero esto ha sido muy diferente.
Sólo desearía que el MuVIM y su equipo, si ellos así lo consideran, continuaran con la misma fuerza y novedad de miras, para seguir manteniéndolo como un museo diferente a los de su entorno, con indiscutible potencialidad y futuro, más allá de otras situaciones claramente en repliegue.
“Fecit quod potuit. Faciant meliora potentes”. De niño, en mis iniciales escarceos intelectuales, en mi Alcoi natal, adopté este adagio latino, como lema de mi itinerario vital. Hoy aún sigo conservándolo eficaz y creyendo firmemente en él. Residuos, quizás, de la Ilustración y de mi admiración por ella, desde la actualidad más estricta.

Te ruego, Diputado, transmitas al Presidente de la Diputación, Excmo. Sr. Alfonso Rus, el contenido de esta carta de dimisión, junto con mis saludos.
Atentamente.

Profesor, Román de la Calle.

Catcerto

2010-02-20T09:37:00.004+01:00

No cal dir res.

En alemany die Katze,-n, que vol dir gat, clar.

salud -al

2010-02-19T23:26:00.003+01:00

Últimament no faig més que sentir anuncis per la ràdio de productes que te dixen com nou, com revital, energisil, alertal, recuperal i de memori. Per a mi que són tots el mateix però amb nom i anunciant diferent. Tenim el que te torna l'energia de viure, el que te dóna energia per "al sexo", el que te posa a tope, el que t'evita la resaca i el que te fa tindre memòria màgicament. No sé què és pitjor, si el producte o la cunya publicitària, perquè mira que són cutres, cutres. El pitjor (o millor, segons se mire) és el de l'energisil. La versió femenina, que ens conta com el seu Paco és un home nou pareix que l'haja gravada Esperanza Aguirre, lo qual no deixa de tindre gràcia. I la versió masculina, que canta "tariro-tariro" i diu coses com "sabado, sabadete, con energisil no problem", amb la mateixa pseudo-espe de fons, tampoc no té desperdici.

En fi, que jo em pregunte, per a què tanta xorrada? Si estàs cansat, dorm. Si no vols tindre resaca, controla't. Si no recordes les coses, te les pots apuntar o dependre millor. I si tens problemes sexuals, ves al metge. Açò comença a pareixer-se cada vegada més al capítol dels simpson en el que Homer se fot pastilles per a estar a tope o descansat. O en el que se dona descàrregues en l'ambulància i se punja morfina. La gent està fatal.

En alemany, die Kraft (com la maionesa), que vol dir energia (tipo vigor). I la imatge és de Commodo, vestit d'Hèrcules.

mobles

2010-01-24T22:45:00.004+01:00

Olorant El País Semanal d'avui m'he trobat amb un article dedicat a Roche-Bobois. I l'he llegit, perquè és d'eixes tendes que veia des de fora i de les que pensava que molaria molt entrar perquè té una pinta super guai. I sí, és super guai. He vingut a investigar al web i se m'ha disparat la imaginació. No he passat de la secció dels sofàs, de fet ni tan sols l'he acabada i ja he sentit la necessitat de vindre a proclamar-me fan de les tendes de mobles, de l'interiorisme i de les meravelloses fotos que ens posen als catàlegs, que me fan vitjar i gaudir i permeten que la meua ment vole. Fantàstic.

En alemany, das Regal, que vol dir estanteria. Les imatges són de la tenda.

una historieta

2010-01-06T21:01:00.006+01:00

Van una mare i el seu fill (un xiquet menut) en un tren, asseguts a un compartiment de quatre. Allí també va una altra dona que no té res a vore amb ells. Com que el viatge és molt llarg i el xiquet inquiet, es comença a cansar i a donar pel sac. La dona estranya dóna senyals de fartar-se del xiquet, ja que la seua mare està queta i sense dir-li quasi res. Finalment, aquesta, sense poder aguantar-se més, li diu: "Senyora, si fóra el meu fill ja l'hauria tirat per la finestra". I la mare li respon: "Sí, si fóra el seu fill jo també l'hauria tirat fa estona".

A mi me fa pensar que quan les coses ens afecten directament, no les veiem igual i fem el que podem. No sempre és just però no sempre es pot fer més.

La imatge és de Sorolla. I en Alemany, das Verkehrsmittel, que vol dir mitjà de transport.

santa medicina

2009-11-16T15:49:00.005+01:00

Este matí hem comprovat que al nostre metge de capçalera (a qui m'abstindré de qualificar però que té tela) li ajuda una estudiant del CEU. Que la té de pràctiques, vamos. Què com ho sé? Perquè duia la bata amb l'escut ben gran i perquè no m'estranya gens, ja que crec que forma part dels plans del CEU de fer-se l'ama de València (ja els queda ben poc).

I ara me pregunte. Quin tipo d'acord xanxurllero tenen la Generalitat i la Universitat Catòlica per a que els alumnes d'una uni privadíssima i catoliquíssima facen les pràctiques en centres públics? Quants sous s'està estalviant la Generalitat (on hi ha gent de pràctiques no hi ha gent treballant, ni cobrant, per descomptat) i quants diners en formació el CEU? I també em pregunte, qui vol ser atés per metges i infermeres formats a la catòlica? Jo preferisc que m'atenguen persones en coneixements científics i no en coneixements filtrats per creences religioses. Qualsevol dia venen en la sangonera per a curar-nos un ull de poll. Estan bojos, estos polítics i estos metges.

En alemany, zum Art gehen, que vol dir anar al metge. I la imatge és de Ron Mueck.

de la teoria a la pràctica

2009-11-13T15:37:00.008+01:00

Los beneficios de tocar un instrumento

Practicar de forma habitual mejora las habilidades del lenguaje, la memoria, la conducta o la inteligencia espacial.
La música es un creciente campo de investigación en la manera de entender los procesos mentales implicados en el comportamiento. Una investigación reciente asegura que la práctica musical se asocia con la plasticidad estructural y funcional del cerebro que, a su vez, confirma que éste puede ser modelado a través de la experiencia. Por este motivo, cada vez más especialistas recomiendan una formación musical para mejorar las habilidades lectoras y de escritura, sobre todo, en niños con dislexia.
Durante la última década se ha generalizado la investigación con músicos profesionales para el estudio de la plasticidad del cerebro. El motivo parece claro: para lograr una gran velocidad en los dedos, un músico necesita un gran entrenamiento mental. Un estudio realizado hace varios años ya concluía que un buen pianista o violinista pueden llegar a practicar 7.500 horas antes de cumplir 18 años. Los trabajos elaborados con este grupo parecen verificar los beneficios que experimenta la fisiología cerebral cuando se aprende a tocar un instrumento. Lutz Jäncke, profesor del Instituto Tecnológico de Zúrich (Suiza), ha recogido la mayor parte de los estudios realizados en la página web "Faculty of 1000", donde más de 2.000 científicos relevantes opinan sobre la investigación científica principal.

Mejorar la inteligencia

Jäncke propone la música como terapia neuropsicológica, ya que mejora, sin duda, las habilidades del lenguaje, la memoria, la conducta o la inteligencia espacial (capacidad para percibir de forma detallada el mundo y formar imágenes mentales de los objetos). Esta última es fundamental para los pensamientos de la vida cotidiana, desde solucionar problemas matemáticos complejos hasta envolver el almuerzo diario.

Un estudio llevado a cabo con niños de seis años, a quienes se enseñó a tocar un instrumento durante 15 meses seguidos, demostró que, al final del entrenamiento musical, todos los menores experimentaron cambios en su anatomía cerebral. Las áreas usadas para procesar la música resultaron ser mayores y más activas. Publicado recientemente en la revista "Journal of Neuroscience", es el primer estudio que se realiza sobre esta temática.

Las regiones afectadas empiezan a cambiar, incluso, a los pocos meses de iniciar el entrenamiento musical. Otra investigación canadiense de la Universidad McMaster, elaborada en 2006, señalaba que los cambios se comienzan a detectar a partir de los cuatro meses de enseñanza.

Terapia musical

Las regiones del cerebro implicadas en el procesamiento de la música también son necesarias para otras tareas, como la memoria o habilidades del lenguaje. Por tanto, "si la música tiene una fuerte influencia en la plasticidad del cerebro, es posible que este mismo efecto pueda utilizarse para mejorar el rendimiento cognitivo", asegura Jäncke. Por este motivo, propone aprender a tocar un instrumento como terapia neurocognitiva. Uno de los estudios más importantes en este sentido lo realizó Teppo Sarkamo, neurólogo de la universidad de Helsinki, en 2008.

En él, intentó examinar si escuchar música a diario aumentaba las probabilidades de recuperar las funciones neurocognitivas y del estado de ánimo tras un accidente cerebrovascular (ictus). Los resultados mostraron una mejora significativa en la recuperación de la memoria verbal y de la capacidad de atención. También hubo una mejora sustancial del estado de ánimo. Según Jäncke, la música puede utilizarse como una herramienta no invasiva para terapias neurológicas. La formación musical, además, podría mejorar las habilidades lectoras y de escritura, más si se utiliza con niños disléxicos.

Todo ventajas

Además de los beneficios fisiológicos citados, la práctica de tocar mejora el estado anímico de los niños y su relación con los demás. Carolyn Phillips, directora ejecutiva de la Joven Sinfónica de Norwalk es autora de "Twelve Benefits of Music Education", donde enumera las ventajas globales de la música. En el terreno individual, tocar un instrumento convierte a quien lo hace en una persona metódica que cuida los detalles (de lo contrario, no suena bien), planifica bien las tareas y tiene mucha capacidad de atención. Esta conducta puede trasladarse a la labor propia del estudiante, a quien se exige calidad y resultados.

La música es un medio de expresión, y una consecuencia de ello es una buena autoestima. Enseña a los jóvenes a vencer el miedo y asumir riesgos, aporta seguridad y autoconfianza. Si se forma parte de una orquesta o grupo, la práctica mejora el trabajo en equipo (para lograr un objetivo único) y la disciplina: para que una orquesta suene bien, el conjunto debe trabajar en armonía. Favorece el compromiso para aprender, asistir a los ensayos y practicar en casa.

MI PRIMER INSTRUMENTO MUSICAL

Los niños atraviesan un periodo en el que la melodía y el ruido son lo mismo: un simple efecto sonoro. En este aprendizaje, cualquier instrumento de percusión es su favorito, y cualquier elemento es susceptible de ser un tambor. El psicólogo Jean Piaget asegura que en este momento el niño tiene delante un objeto de curiosidad por descubrir. Pero llega un momento en que el niño, si muestra interés por la música, querrá ir más allá. La mejor edad para iniciarse en el estudio musical, con un instrumento "de verdad", es a partir de los cinco años.

Sin embargo, no se recomienda a los padres imponer este aprendizaje y se aconseja que sea el propio niño quien escoja el instrumento que quiere aprender a tocar, si bien el piano y la flauta son los dos que menos exigen a los niños de esta edad. Si se decide contratar a un profesor, es esencial que éste tenga experiencia previa con niños muy pequeños, ya que el aprendizaje difiere al de los adultos. La enseñanza más adecuada a estas edades aprovecha la imaginación y la espontaneidad del menor, en lugar de imponer una disciplina cerrada, con el objetivo de que las clases se conviertan en una sesión de juegos con música y movimiento, no una tarea obligatoria.

Mentre anava llegint aquest article de la revista consumer que m'ha enviat Lola (gràcies!) anava pensant en una cosa que últimament m'ocupa, qué és que no puc parar de vore com, moltes vegades, massa vegades, s'allunya la teoria de la pràctica.

El que més m'ha cridat l'atenció és l'epígraf Todo son ventajas. Ni que ens volgueren vendre un cotxe, un pla d'estalvis o una batedora. En teoría sí,a l'estudiar un instrument tot són avantatges. En teoria. Lamentablement ací a la Comunitat Valenciana les coses no funcionen aixina i crec que més bé, el que aconseguixes estudiant música són mals vicis, pensaments negatius cap a la teua persona i prejudicis cap als companys. Ací l'estudi és una trista competició per a arribar a tindre un lloc de treball còmode. i a poder ser vitalici. Millorar el teu estat anímic, ser metòdic, desenvolupar la teua autoestima, vèncer les pors i incentivar el treball en equip, ací i avui són utopies. Riga's senyor Moro de la seua!

La crítica al company, la burla del treball i el descrèdit de la preparació estan de moda. Si vols fer alguna cosa un poc més enllà t'has de blindar contra l'ambient, i això no resulta fàcil. El model que se'ns ven a classe dia a dia és que açò és un caxondeo, que tot val i que estudiar és de bobos.

L'estudi de l'instrument és dur física i psicològicament. Has d'estar molt entrenat, ha de ser un procés gradual i natural, mitjançant una preparació diària i amb el recolçament d'algú que estiga molt ben centrat i que et puga ensenyar musical i tècnicament l'instrument i també orientar anímicament. I això no és fàcil. De fet, quasi ni es dona. És difícil perquè durant molt de temps el nostre país ha estat prou tancat al món i la gent no ha eixit. S'ha creat un micromón sense competència on els que tocaven bé ho feien per intuició i sense saber com. Aixina no es pot ensenyar. Es creen dinàmiques equivocades, en les que no cap la milloria, perquè jo faig les meues coses millor que ningú, a vore si ara ha de vindre algú a ensenyar-me a mi.

Bé, que m'estic desviant. El que volia dir és que en teoria, l'estudi musical és una cosa super positiva. Si no, llegiu un poc sobre el Sistema d'Orquestres Juvenils i Infantils de Venezuela (tot i que sospito que ací la realitat també es deu allunyar un poc del que ens venen, però com a idea me pareix fenomenal). Però en la pràctica resulta prou més dur del que la revista ens diu. Se suposa que les coses haurien de funcionar tal i com allí indica, però no podem viure a base de suposicions ni instal·lar-nos en els "hauria". El que hi ha és açò i tenim dues opcions, formar-nos i lluitar per a intentar contribuir a l'apropament de la teoria i la pràctica, o bé seguir vivint en aquesta pràctica mentre ens queixem per no tindre l'utopia teòrica.

Les imatges són de Terpsicore i Euterpe, a vore si ens inspiren un poquet. En Alemany, das war's, que vol dir això és tot.

rentar-se les mans

2009-09-30T00:11:00.004+02:00

Després de llegir aquest article...

Al més pur estil de Poncio, l'Església pareix que té la lliçó ben sabuda i quan ha d'asumir responsabilitats no dubta ni un segon en rentar-se les mans. Està molt bé això de manar sobre els altres, d'afirmar qualsevol barbaritat en nom de Déu i de culpabilitzar al personal per a que es penedisquen de tot allò que se suposa que fan malament. Però, ah! Quan qui ha de demanar disculpes i fer neteja a casa és el qui sol manar, la cosa ja no mola tant.

L'estratègia és clara:
1- El que nosaltres fem no és tan greu. Tampoc no passa tant... i es basen en dades estadístiques que ho confirmen. Comença la jugada.
2- A més, el que dieu que fem malament no és exacte. I es perden en tecnicismes i palabros per a enredar al personal. Primers regats.
3- Per una altra banda, a les altres religions també passa... i més que a la nostra. (Pase en profunditat, desviar l'atenció cap al veí, que resulta ser la competència més directa).
4- Ja que estem, vos anem a alliçonar i a aconsellar, sugerint-vos que sou vosaltres qui haurieu de "fer neteja". Regat de l'últim defensa, encarat al porter.
5- Simularem una autocrítica, que netege el nostre nom, amb lliçó per als demés inclosa, no siga cas que perguem els costums i una oportunitat de donar exemple. Gol!

Què vols que te diga? Porten tantíssims segles fent-ho que els ix a la perfecció. Me vaig a guardar de qualificar-ho, no perquè no em falten ni ganes ni adjectius, sino perquè per una vegada en vull abstindre de caure en el joc.

La imatge és de "Antinoo", l'efebo per exel·lència. I en alemany, verkaufte, que significa, venut.

intimitat

2009-09-22T20:49:00.004+02:00

La intimitat no està de moda. El que toca és contar-ho tot, airejar-ho tot. Que res no es quede per saber. I el que no es sàpiga que es puga deduir o inventar. La qüestió és parlar, si és dels demés, millor.

Reivindique el valor de la intimitat, de la discreció, del no-xafardeig. I el dret del pudor i la reserva. No és precís parlar de tot. Què no tenim prou coses de les que ocupar-nos, que ens és precís anar fent cabal·les sobre la vida dels altres basant-nos en coses tan estúpides com el seu aspecte? (sabeu que no es deu dir "és precís" en valencià normatiu! Buarns!!!! Canvi de norma ja!!!!)

Ja està bé. M'indigna molt, açò! Així que en alemany, Intimität, Vertrauen, Vertrauheit und Privatleben, que inclouen tot el que volia dir (intimitat, confiança, familiaritat i vida privada). La imatge és de Rembrandt, "El bany".

ara què?

2009-09-02T20:50:00.004+02:00

"No debería contar uno nunca nada", comença "Tu rostro mañana". La veritat és que massa original no estic sent perquè totes les entrevistes que he llegit de Marias o les resenyes del llibre comencen així. Però crec que és un començament brutal (sols igualable al del segon volum del llibre, que diu que "Ojalá nunca nadie nos pidiera nada"). Com se pot tindre tanta cara de dir això i després escriure 1200 o 1300 fulls plens de paraules?

El cas és que no pretenia fer un post sobre el llibre. El que volia era cabilar sobre el fet de fer coses i acabar-les. Marias deia en algunes de les seues entrevistes que ha estat tan centrat en aquest projecte que una vegada l'ha acabat s'ha quedat com descansat, alliberat, inclús, en certa forma, buit. S'haurà plantejat que al lector del seu llibre li pot haver passat igual? Després del primer, el segon i ràpidament el tercer, perquè estàs tan inmers i tens tantes ganes de saber què ha passat, per què no debería contar uno nunca nada però t'ho vaig a contar tot en un fum de pàgines... que no pots deixar de llegir-los. I quan acaba, ara què? El que vinga després difícilment ens colpirà, ni tan sols ens interessarà massa, el llegirem mentre esperem que ens caiga un altre com eixe a les mans i que ens absorvisca.

Però no sols passa amb els llibres. Quan et planteges fer una cosa, però fer-la a conciència, tot lo ben feta que pugues i amb il·lusió, quan l'acabes et queda eixa mateixa sensació com d'alliberament, descans i buit. És una sensació un poc desasosegant. T'has volcat en una cosa, has invertit el temps (tant que ha passat massa ràpid i massa lent), les energies i tot tú en això i després... després què passarà amb el teu següent projecte? És més, què passarà durant el temps que hi ha entre eixos dos projectes?

De vegades el sol fet de decidir-te a fer eixa cosa ja suposa un gran esforç. I al final què va a quedar de tot açò? No ho sé. La veritat és que a mi em pareix emocionant quan em veig inmersa en eixe estat i que quasi espero amb la mateixa espectativa el moment del... i ara què? , que em permet regalar-me un temps de descans i començar a pensar en noves idees o plantejar-me com faré coses que simplement he de fer.

Acabar coses dona un plaer que no està gens malament, tot i que el preu siga haver de quedar-se un poquet amb la sensació eixa de buidor. Ho trobo raonable. En alemany, beenden, que significa acabar. La imatge és el Cartell de l'exposiciò del Muvim, tot el contrari que en el llibre, hehe... mira què original sóc.

te lo doy todo

2009-06-28T22:25:00.010+02:00

Coses que es fan quant te lleven els queixals del coneixement, tens la cara com si t'hagueres engolit dos pilotes de ping-pong i no pots dormir: vore la tele un dissabte de nit. Coses que es fan quant es posa la tele el dissabte de nit i no fan res: vore la repetició de la gala d'OT. Coses que passen quan veus la gala d'OT: t'enteres d'una forma més en la que la Generalitat tira els nostres diners.

Per exemple, pagant viatges al concursants que tiren, regalant entrades per a (macro)espectacles que es fan per ací, inventant-se una cançò que reflexa al 100% el perfil valencià, perquè com tots sabem els valencians existim de Sagunt fins a Alacant i sols per la costa (bé, Castelló, Marina d'Or(opesa), Benicàssim i Penyíscola també, perdó).

Un estracte: "con el mar que besa la arena y el azul de un cielo que no olvidarás, eterna primavera, pueblos de fuego, de agua, de luz, tierras de sueño y de grandeza (ahí ho han clavat), gente noble y abierta, aquí te espera el ancho mar, noches de estrellas en la inmensidad (no serà a València on la contaminació lumínica te da días sin fin), espíritu de fiesta (ens tenen calats)... tot açò amenitzat amb imatges de penyíscola (pobra penyíscola), amb efectes de foc i quatre xorraes més.

A vore, el primer, açò era precís?!? Com a mínim, ja que anaven a abocar el cabàs, podrien haver buscat a algú que afine un poquetet i que puga atraure a un públic un poc més, diguem-ne, adult. Per a que vinguen sagals amb ganes d'emborratjar-se i rostir-se al sol ja en tenim prou amb els d'ací. Segon, ací què promocionen, la Comunitat o un determinadíssim tipus de poble/ciutat d'ací (a Vilafranca no tenim ni arena ni eterna primavera. D'aigua... la de la rambla i quan baixa ... y el ancho mar... segons Fabra està sols a 45 minuts (serà amb el seu helicòpter perquè la carretera no dóna per a tant) Veus, d'estrel·les sí que n'hi han, la gana!) A mi em fa risa, què voleu que vos diga. Es van superant, tot i que mai arribaran al nivell de "nadie me quita mis vacaciones en castellón, uó, uó" de l'Aguilé.

El que ja no em fa tanta gràcia és pensar que hi ha darrere de tot açò. Ni pensar que hi ha més gent de la que m'agradaria que es sent "ben pagà" amb aquesta propaganda. (açò és maravillós). Quin tipus de conciència social tenim els valencians? Com ens veiem? Realment el títol t'ho diu clar, te lo doy todo, demana'ns qualsevol cosa, estem disposats a vendre'ns pels nostres 5 minuts de fama, per estar de moda, en el candelero, com deia la mazagatos. Per a mi, no val la pena.

En alemany, platja, que es diu der Strand, -e. La imatge és de Chipola, "Blues".

cassadó

2009-03-08T20:56:00.004+01:00

Fa unes setmanes vaig anar a escoltar una audició de cello perquè tocava una companya i em feia molta il·lusió. Tocava la siute de cello de Cassadó, home del que no havia sentit parlar en la vida... i va ser instantani. Inés va tocar increiblement bé i al moment em vaig enamorar de la siute. El primer moviment és impressionant, m'encata. Els altres dos també són super guais però eixe primer és de llàgrimes a xorro i péls de punta, uf!!! Aixina que no puc deixar de penjar el vídeo del primer (tot i que la qualitat del so és deplorable i la imatge no li fa justícia però té igual). I tampoc puc deixar de dir: aneu a vore música en directe, mecaguenlamar! ¡¡¡Que és una altra història!!!

En alemany der Mond (la lluna). La imatge és de Miró (Blau n.3).

arg!

2009-03-01T13:26:00.003+01:00

Quina ràbia tornar al blog per a parlar dels falleros! Me dóna una malícia increible que vagen per les cases demanant. Que no els dóna ja prou la Rita? Però encara me molesta més que criden tres vegades, cada cinc minuts. Que no pillen les indirectes? Si no t'obrin o és que no estan o no te volen obrir. Però no, ells han d'insisitir, no siga cas que perguen cinc euros d'algú que els els donarà per no dir que no. Sols per això es mereixen ser ells els cremats el dia 19.

Ací no hi ha civisme ni res. I damunt se m'enfaden perquè els he dit que m'han molestat tres vegades i que per favor no criden més. Toca't el nas. Els falleros tenen tot el dret de marejar-te a casa i al carrer en nom de la festa. Però tú no pots reclamar el teu espai en nom dels teus drets com a habitant de valència. En aquestes ocasions no m'agrada gens la meua ciutat... i damunt eren falleros unflats, quina ironia, per favor!

Reclame que ens deixen en pau! Les falles, bé. La festa, bé. Però que no ens la imposen d'esta forma. Buuuuuuuuuuuuu!!!!

La imatge, de la Llotja de València. I en Deustch die Entrüstung o die Empörung, que significa indignació.

amb aquesta educació...

2008-11-30T15:19:00.003+01:00

...Font de Mora dimissió. Ahir a València èrem moltíssima però moltíssima gent manifestant-nos per una educació pública de qualitat. Enllaço un article a El país i un a El Mundo i la pàgina de la plataforma en contra de l'educació que rebem, perquè crec que ells vos ho explicaran millor que jo.

El que sí que puc dir és que em va emocionar molt vore a pares i mares amb els seus fills reivindicant un futur millor i també a mestres amb els seus alumnes queixant-se de les condicions que han de suportar per a ensenyar i aprendre.

He buscat per ahí, i a Canal9 no va eixir res (quina sorpresa... "on està canal9?!?" ... gravant la neu del país, clar) però a tv3 i alguns altres mitjans sí.

Esperem que la cosa continue i que es puga conseguir un canvi a millor. Ànims!

P.S. Afegisc uns quants articles (público1 i público2) d'última hora i un enllaç més que interessant al blog de la plataforma per l'ensenyament públic.

enquestes

2008-11-21T13:51:00.003+01:00

De tant en tant es posen unes quantes xiques a fer enquestes a un carrer que hi ha molt a prop de ma casa. Esta setmana tocava. Després de dir-los 6 o 7 vegades que no, ara quant tornava del Deustchkurs tenia temps i m'he deixat atrapar. M'encanta! Vaig a dramatitzar, que me mola més:

-Hola (després del te puedo hacer una encuesta, blablabla), ¿eres tú quien hace la compra en casa?
-Pssss, no siempre.
-¿Y habitualmente?
- Mi padre. Meeeec, açò ja no li quadra a l'enquesta.
-¿Comprais ambientadores eléctricos o manuales?
- Casi nunca. Meeeeec, l'enquesta era d'ambientadors.
- Bueno, da igual, yo marco que sí, que si no no te puedo hacer la encuesta. ¿Qué marca comprais, la de mercadona?
- No.
- Bueno, yo marco que sí. Eiiiiiiin????
etc...

I aixina ha seguit el tema. Haha, ja veieu la fiabilitat de les enquestes. De fet, una altra vegada que em van captar per a fer una de xampú i em va passar igual, que la tia va posar el que li va pasar pel forro i au. Això sí, t'avisen de que estan apuntant el que volen. Ah, i et donen un detall (horrible i moltes vegades inservible), per a que una altra vegada et deixes pillar. Quin país!

En Deustch, die Umfrage, que significa enquesta. La imatge és de Maya, que viu en el seu món de fantasia i il·lusió. A vore se açò no és art!

por quienes...?

2008-11-12T13:59:00.006+01:00

Porto una bona estona intentant escriure un post sense cabrejar-me ni insultar. I com que no puc, simplement vaig a dir què em dóna malhumor i què és el primer que em ve al cap quant sentisc açò.

Ja fa dies que escolto per la ràdio una cosa que m'encén. És la propaganda "por tantos", que és el Programa para el sostenimiento económico de la iglesia. Serà possible!!? Què els passa, que no apleguen a final de mes? Pues que venguen patrimoni, recollons, que en tenen la gana. Perquè no? Perquè es quedaran sense obres d'art, ja no seran tan poderosos, no podran fardar de Miguel Angel, per exemple? L'església, les esglésies, són una estafa.

El que més em molesta de tot açò és que al final qui donarà diners serà gent que ho fa de bona fe i que realment els necessita (com la parabola de la velleta que dóna tots els seus estalvis). Em pareix una obscenitat que l'església tinga el morro de demanar diners.

La imatge és de Massacio, "El tribut de la moneda". I en Deustch, vaig a posar com es diu morsa, perquè estaba buscant morro i no ho he trobat, però he trobat morsa i me pareix divertit, hehe. Es diu das Walross, veges tu.

i després...

2008-10-22T13:44:00.003+02:00

I després del post seriós i reflexiu que m'ha retornat al meu blog amb una certa dignitat (o no), no em puc resistir a penjar dos cosetes de grillats, hehe. Primer un anunci que m'encanta i a continuació un capítol d'un programa de tv3, herois quotidians (que he descobert gràcies a Hèctor). Espero que els disfruteu. La imtage és de Jacek Yerka.

L'anunci:

Herois Quotidians:

ensinistrar-nos

2008-10-22T13:23:00.007+02:00

Fa ja tantíssim de temps que no escric res que em feia quasi respecte tornar-ho a fer. No podia fer-ho de qualsevol forma, no podia comentar qualsevol xorrada d'eixes que tant m'agraden. No, sabia que havia de llevar d'una vegada al xequè-xequè de la pàgina principal però no a qualsevol preu.

I per fi ha arribat el moment. Esta vegada sí, neus! Mmm, se'm fa difícil expresar-me, de tant de temps com fa que no escric. El cas és que l'altre dia vaig llegir una cosa que cada vegada que la llig fa que alguna cosa se'm remoga per dins perquè crec que jo sóc un poc així, com la guineu del petit príncep, que li agrada que la ensinistren. Crec que és aquest procés el que destria després a la gent que coneixes, els llocs que estimes... I per a que comprengueu exactament què vull dir, baix posaré el capítol al que em referisc. Sent moltíssim no haver-lo trobat en la nostra llengua perquè realment guanya (no sé perquè però aquest llibre l'hem de llegir, precís, en la traducció catalana, en castellà no val tant).

En Deustch, Der Kleine Prinzep. Les il·lustracions són de l'autor, Antoine de Saint-Exupéry.

ENTONCES apareció el zorro:
-¡Buenos días! -dijo el zorro.
-¡Buenos días! -respondió cortésmente el principito que se volvió pero no vío nada.
-Estoy aquí, bajo el manzano -díjo la voz.

-¿Quién eres tú? -preguntó el principito-. ¡Qué bonito eres!
-Soy un zorro -dijo el zorro.
-Ven a jugar conmigo -le propuso el principito-, ¡estoy tan triste!
-No puedo jugar contigo -dijo el zorro-, no estoy domesticado.
-¡Ah, perdón! -dijo el principito.

Pero después de una breve reflexión, añadió:
-¿Qué significa "domesticar"?
-Tú no eres de aquí -dijo el zorro- ¿qué buscas?
-Busco a los hombres -le respondió el principito-. ¿Qué significa "domesticar"?
-Los hombres -dijo el zorro- tienen escopetas y cazan. ¡Es muy molesto! Pero también crían gallinas. Es lo único que les interesa. ¿Tú buscas gallinas?
-No -díjo el principito-. Busco amigos. ¿Qué significa "domesticar"? -volvió a preguntar el principito.
-Es una cosa ya olvidada -dijo el zorro-, significa "crear lazos... "
-¿Crear lazos?
-Efectivamente, verás -dijo el zorro-. Tú no eres para mí todavía más que un muchachito igual a otros cien mil muchachitos. Y no te necesito. Tampoco tú tienes necesidad de mí. No soy para ti más que un zorro entre otros cien mil zorros semejantes. Pero si me domesticas, entonces tendremos necesidad el uno del otro. Tú serás para mí único en el mundo, yo seré para ti único en el mundo...
-Comienzo a comprender -dijo el principito-. Hay una flor... creo que ella me ha domesticado...
-Es posible -concedió el zorro-, en la Tierra se ven todo tipo de cosas.
-¡Oh, no es en la Tierra! -exclamó el principito.

El zorro pareció intrigado:
-¿En otro planeta?
-Sí.
-¿Hay cazadores en ese planeta?
-No.
-¡Qué interesante! ¿Y gallinas?
-No.
-Nada es perfecto -suspiró el zorro.

Y después volviendo a su idea:
-Mi vida es muy monótona. Cazo gallinas y los hombres me cazan a mí. Todas las gallinas se parecen y todos los hombres son iguales; por consiguiente me aburro un poco. Si tú me domesticas, mi vida estará llena de sól. Conoceré el rumor de unos pasos diferentes a todos los demás. Los otros pasos me hacen esconder bajo la tierra; los tuyos me llamarán fuera de la madriguera como una música. Y además, ¡mira! ¿Ves allá abajo los campos de trigo? Yo no como pan y por lo tanto el trigo es para mí algo inútil. Los campos de trigo no me recuerdan nada y eso me pone triste. ¡Pero tú tienes los cabellos dorados y será algo maravilloso cuando me domestiques! El trigo, que es dorado también, será un recuerdo de ti. Y amaré el ruido del viento en el trigo.

El zorro se calló y miró un buen rato al principito:
-Por favor... domestícame -le dijo.
-Bien quisiera -le respondió el principito pero no tengo mucho tiempo. He de buscar amigos y conocer muchas cosas.
-Sólo se conocen bien las cosas que se domestican -dijo el zorro-. Los hombres ya no fienen tiempo de conocer nada. Lo compran todo hecho en las tiendas. Y como no hay tiendas donde vendan amigos, Ios hombres no tienen ya amigos. ¡Si quieres un amigo, domestícame!
-¿Qué debo hacer? -preguntó el príncipito.
-Debes tener mucha paciencia -respondió el zorro-. Te sentarás al principio ún poco lejos de mí, así, en el suelo; yo te miraré con el rabillo del ojo y tú no me dirás nada. El lenguaje es fuente de malos entendidos. Pero cada día podrás sentarte un poco más cerca...
El principito volvió al día siguiente.

-Hubiera sido mejor -dijo el zorro- que vinieras a la misma hora. Si vienes, por ejempló, a las cuatro de la tarde; desde las tres yo empezaría a ser dichoso. Cuanto más avance la hora, más feliz me sentiré. A las cuatro me sentiré agitado e inquieto, descubriré así lo que vale la feliçidad. Pero si tú vienes a cualquier hora, nunça sabré cuándo preparar mi corazón... Los ritos son necesarios.
-¿Qué es un rito? -inquirió el principito.
-Es también algo demasiado olvidado -dijo el zorro-. Es lo que hace que un día no se parezca a otro día y que una hora sea diferente a otra. Entre los cazadores, por ejemplo, hay un rito. Los jueves bailan con las muchachas del pueblo. Los jueves entonces son días maravillosos en los que puedo ir de paseo hasta la viña. Si los cazadores no bailaran en día fijo, todos los días se parecerían y yo no tendría vacaciones.

De esta manera el principito domesticó al zorro. Y cuando se fue acercando el día de la partida:
-¡Ah! -dijo el zorro-, lloraré.
-Tuya es la culpa -le dijo el principito-, yo no quería hacerte daño, pero tú has querido que te domestique...
-Ciertamente -dijo el zorro.
- Y vas a llorar!, -dijo él principito.
-¡Seguro!
-No ganas nada.
-Gano -dijo el zoro- he ganado a causa del color del trigo.
Y luego añadió:
-Vete a ver las rosas; comprenderás que la tuya es única en el mundo. Volverás a decirme adiós y yo te regalaré un secreto.

El principito se fue a ver las rosas a las que dijo:
-No son nada, ni en nada se parecen a mi rosa. Nadie las ha domesticado ni ustedes han domesticado a nadie. Son como el zorro era antes, que en nada se diferenciaba de otros cien mil zorros. Pero yo le hice mi amigo y ahora es único en el mundo.

Las rosas se sentían molestas oyendo al principito, que continuó diciéndoles:
-Son muy bellas, pero están vacías y nadie daría la vida por ustedes. Cualquiera que las vea podrá creer indudablemente que mí rosa es igual que cualquiera de ustedes. Pero ella se sabe más importante que todas, porque yo la he regado, porque ha sido a ella a la que abrigué con el fanal, porque yo le maté los gusanos (salvo dos o tres que se hicieron mariposas ) y es a ella a la que yo he oído quejarse, alabarse y algunas veces hasta callarse. Porque es mi rosa, en fin.

Y volvió con el zorro.
-Adiós -le dijo.
-Adiós -dijo el zorro-. He aquí mi secreto, que no puede ser más simple : Sólo con el corazón se puede ver bien. Lo esencial es invisible para los ojos.
-Lo esencial es invisible para los ojos -repitió el principito para acordarse.
-Lo que hace más importante a tu rosa, es el tiempo que tú has perdido con ella.
-Es el tiempo que yo he perdido con ella... -repitió el principito para recordarlo.
-Los hombres han olvidado esta verdad -dijo el zorro-, pero tú no debes olvidarla. Eres responsable para siempre de lo que has domesticado. Tú eres responsable de tu rosa...
-Yo soy responsable de mi rosa... -repitió el principito a fin de recordarlo.

la lletja

2008-06-20T13:36:00.007+02:00

Últimament he sentit parlar molt de Bea, la lletja de telecinco. Com que no he vist la sèrie no sé si han copiat el model sudamericà o l'han adaptat. El cas és que fa uns dies la van "posar guapa", és a dir, li van llevar l'aparato de les dents, li van despintar les celles, li van llevar les ulleres, li van posar falda de mostrar cama i tacons alts i la van repintar (que m'he informat). Ara ja és guapa, ara sí, ara ja se pot casar en el xic reguapo de la sèrie i ser super feliç.

No sé si ja festejava amb el xicon abans de "ser guapa" o després, o si ja havien decidit casar-se o no. Però té igual. La qüestió és que ens seguisen venent el conte de la cenicienta però a la moderna. La pobra lletja/invisible que li fan mil putades, però és molt bona persona, la bellesa interior... que al final se lliga al tio bueno (que en el seu moment també debia passar d'ella) gràcies a la constància, i que al final, com a super premi, obté una boda, oh sí, el somni de tota dona. Això per un costat, però la segona cosa que em crida l'atenció... qui ha dit que ser guapa és igual a portar roba d'ensenyar i dur tacons? (Perquè les ulleres les dus si vols i l'aparato és una cosa temporal. I lo de les celles i el tipus de roba és una moda, no res més que això.)

Aquesta sèrie és un timo. Per a que molara de veres, l'hauríen d'haver casada tal i com era (perquè lo de plantejar que no es casara és ja impensable) amb tots els atributs que l'han acompanyada durant dos anys, que ha durat la sèrie.

Em pare a pensar sobre açò i veig que ens seguixen venent idees que representa que hem superat. D'això res. Jo mateixa em sorprenc pensant "ai què rebonico!, el triunfo del amor! i totes aquestes coses". Ja em costa prou no caure en aquestos plantejaments (perquè jo em vaig papar totes les pelis de Disney quan era menuda i me les vaig creure!!!) com per a que ara en els mostren ahí de tapadillo, com qui no vol la cosa. Basar una història al voltant del possible canvi físic d'una persona no em pareix una cosa molt reconfortant. Tampoc no crec que siga el més encertat la idea del xic guapo i la boda com a recompensa a la constància i la bondat del patito feo.

Què li anem a fer. La imatge és de Metsys. En alemany hässlich, que significa lleig.

adéu, mestre palau

2008-06-16T21:13:00.006+02:00

Si algú coneix el carrer mestre palau de valència comprendrà perquè escric açò. Abans era un carrer no massa gran, d'un únic carril de circulació, amb cotxes aparcats als dos costats i dues voreres prou amples amb uns arbres enormes de fulles verdes que donaven una ombra quasi màgica.

Doncs bé, per motius que desconec aquestos arbres han estat arrancats i substituits per uns ridículs tarongers, alts i prims, d'eixos que dónen taronges inmenjables.

No puc descriure amb paraules com se m'encongís el cor al vore en quin estat ha quedat el carrer. L'han amputat. Sí, és cert, ara pareix el doble de gran i luminós. Però això no compensa el mal fet. Em perdut la verdor dels arbres, el poquet aire que ens podien proporcionar, la frescor que ens regalaven a l'estiu i la sensació de que a la ciutat encara hi havien coses properes a la natura i fetes amb coneiximent.

No trobo cap tipus d'explicació per a aquest fet. Si els arbres estaven malalts, perquè han plantat aquestos (insistisc) ridículs tarongers, que l'únic que ens regalen són brutetat als carrers (perquè s'omplin de taronges horribles, que ningú no cull, que cauen a terra i ho embruten tot). No ho puc entendre, perquè no han posat arbres que quant cresquen es faran grans, com els que hi havia?

Estan fent una ciutat assèptica, que pareix de conte, però d'aquells contes de colors pastís i històries empalagoses. Aquesta no és la meua València, aquest no és el meu carrer mestre palau, pel que he transitat durant quasi 25 anys un terme mitjà de quatre vegades al dia (o més). Adéu estimat carrer mestre palau, ens han furtat el teu esperit.

I ara em pregunto, quin serà el proper que caurà, el carrer de l'Erudit Orellana?

En Deustch, arbre, que es diu der Baum, Bäume. La imatge és de Stadtpark de Graz.

el Xé que Xé que

2008-05-30T17:07:00.003+02:00

Açò és total. El millor de tot és la patada que li fot a la fallera al final, hahahaha! Llàstima que no porte el ritme ni a la de tres, però és divertit.

capsigrany 08

2008-05-27T21:24:00.002+02:00

Penjo el cartell del capsigrany d'enguany. Ale, animeu-vos tots a anar!

polaris jarl

2008-05-27T18:30:00.003+02:00

Heu vist l'anunci de Polaris Jarl? És horrible! Et tracten de vendre unes cases que estan en unes urbanitzacions terribles i ix un tio diguent que vages a comprobar perquè ells encara vénen cases. Puaj! Em dóna un fàstig increible. A eixe d'on l'han tret? És el doble de Camps! (Estic convençuda que realment deu de ser camps camuflat, fent un cameo. Jajaja! )El que més repelús em dóna és quan diu la paraula casas. Cada vegada que el veig em recorre un calfred, quin repelús, per l'amor de déu!

La imatge és de la Naveta des Tudons.

em molesta

2008-05-20T20:11:00.004+02:00

Si una cosa sóc de veres, és tiquismiquis. Tinc mil manies i me molesten un montó de coses. Però si hi ha una cosa que me sulfura (mogolló, però mogolló, eh!) és que a algunes persones se'ls ajude per a poder aprobar i a d'altres no se'ls ajude a millorar la nota. Uf, és que m'irrita. Jo no dic que no es done una espenteta als qui "quasi" han arribat, el que dic és que eixa mateixa espenteta la mereixen els que "quasi" arriben a 10, o 9 o 8, etc. És injust, es premia al qui no treballa i no al qui treballa. Sempre m'ha donat ràbia i sempre em donarà, perquè trobe que no s'usa la mateixa barra de medir per a tots.

Que l'esforç té recompensa és un conte xino que ens contaven als pringats per a tindre'ns contents.

En Deustch, arbeiten (treballar). La imatge és "El duo", de Hendrick ter Brugghen.

manifest

2008-04-23T09:53:00.006+02:00

Estamos completamente a favor del permitir el matrimonio entre católicos.

Nos parece una injusticia y un error tratar de impedírselo.

El catolicismo no es una enfermedad. Los católicos, pese a que a muchos no les gusten o les parezcan extraños, son personas normales y deben poseer los mismos derechos que los demás, como si fueran, por ejemplo, informáticos u homosexuales.

Somos consciente de que muchos comportamientos y rasgos de carácter de las personas católicas, como su actitud casi enfermiza hacia el sexo, pueden parecernos extraños a los demás. Sabemos que incluso, a veces, podrían esgrimirse argumentos de salubridad pública, como su peligroso y deliberado rechazo a los preservativos. Sabemos también que muchas de sus costumbres, como la exhibición pública de imágenes de torturados sangrantes, pueden incomodar a algunos.

También comprendemos que los católicos, debido a creerse en posesión de la Verdad Absoluta y del Dios Verdadero, suelan ser intrínsecamente intolerantes con las demás religiones y creencias. Por ello, históricamente, han torturado y llevado a miles de personas a la hoguera. Además, es cierto que han impedido el avance de la Ciencia y del Conocimiento todo lo que han podido. Sirvan como ejemplo las condenas a grandes sabios como Galileo, Copérnico o Giordano Bruno (a quien consideraron conveniente eliminar con algo de fuego). Sí, sabemos que dicha postura continúa en la actualidad: con su oposición a la investigación con células madre embrionarias pretenden frenar el avance de la medicina, impidiendo la curación en un futuro próximo de personas con enfermedades muy graves o terminales como Parkinson, diabetes o cáncer.

Algunos podrían acusarlos de favorecer la muerte de millones de niños por SIDA en África y en otros continentes, por su 'antipatía' hacia los anticonceptivos. Y, vale, reconocemos que han apoyado a regímenes sangrientos con miles de muertos, como ocurrió en Chile, Argentina, España o Italia, por citar sólo algunos. Otros nos comentan que eso sigue pasando hoy en día, ya que muchas personas con ideología católica han apoyado recientemente a gobernantes con creencias muy similares en su masacre a miles de seres humanos en otro país que profesan una religión distinta y que llevan turbantes. Y también soy consciente de que la Iglesia Católica es una de las instituciones que más ha tratado de impedir el avance de los derechos humanos a lo largo de la historia, noción que tiene su origen en el laicismo y en la Ilustración. Por si fuera poco, recientemente hemos asistido a la injerencia del Vaticano y de los obispos en la política de un gobierno elegido por el pueblo, menoscabando así la sana y democrática separación entre Iglesia y Estado.

Pero esto NO es razón para impedirles el ejercicio del matrimonio. Son también seres humanos, y creemos en la igualdad de derechos para TODOS. Además, no todos los católicos son tan depravados, fanáticos, fundamentalistas y asesinos. Nos consta que existen católicos que son buenas personas, moderados, respetuosos con los demás, altruistas y con una conducta generalmente ética.

Algunos podrían argumentar que un matrimonio entre católicos no es un matrimonio real, porque para ellos es un ritual y un precepto religioso ante su dios, en lugar de una unión entre dos personas. También, dado que los hijos fuera del matrimonio están gravemente condenados por la iglesia, algunos podrían considerar que permitir que los católicos se casen incrementará el número de matrimonios por 'el qué dirán' o por la simple búsqueda de sexo (prohibido por su religión fuera del matrimonio), incrementando con ello la violencia en el hogar y las familias desestructuradas. Pero hay que recordar que esto no es algo que ocurra sólo en las familias católicas y que, dado que no podemos meternos en la cabeza de los demás, no debemos juzgar sus motivaciones.

Por otro lado, el decir que eso no es matrimonio y que debería ser llamado de otra forma, no es más que una forma un tanto ruin de desviar el debate a cuestiones semánticas que no vienen al caso: aunque sea entre católicos, un matrimonio es un matrimonio, y una familia es una familia.

Y con esta alusión a la familia pasamos a otro tema candente, esperando que nuestra opinión no resulte demasiado radical: también estamos a favor de permitir que los católicos adopten hijos.

Algunos se escandalizarán ante una afirmación de este tipo. Es probable que alguno responda con exclamaciones del tipo de: '¿Católicos adoptando hijos? ¡Esos niños podrían hacerse católicos!'. A ese tipo de críticas respondo: si bien es cierto que es posible que los hijos de católicos tengan una mayor probabilidad de convertirse a su vez en católicos (hecho que no está claro que ocurra en la informática o la homosexualidad, desde un punto de vista estadístico o científico), ya he argumentado antes que los católicos son personas como los demás. Y eso a pesar de lo negativo y perjudicial que de ser católico pudiera derivarse, como ya se ha comentado. Además, la experiencia histórica nos ha enseñando que de dichas uniones entre católicos han salido hijos (naturales o adoptados) informáticos, homosexuales, tarotistas, psicólogos, ateos, físicos, comunistas, filósofos, escépticos, asesinos a sueldo, heroinómanos y mediums.

Además, y pese a las opiniones de algunos y a los indicios, no hay pruebas contundentes de que unos padres católicos estén peor preparados para educar a un hijo, ni de que el ambiente religiosamente sesgado de un hogar católico sea una influencia negativa para el niño. Los tribunales de adopción deberán juzgar cada caso individualmente, y es precisamente su labor determinar la idoneidad de los padres.

En definitiva, y por encima de los sesgados argumentos de algunos sectores, creemos que debería permitírseles también a los católicos tanto el matrimonio como la adopción.

Exactamente igual que a los informáticos y a los homosexuales.

Les imatges són de Magritte, Oppenheim i Arp.

vocabulari

2008-04-12T22:41:00.003+02:00

Per gentilesa de Nuria.........

VOCABULARIO VALENCIÀ-CASTELLANO (pa turistes madrilenyos!) :

IEEE! : hola.

AU: Adiós

MONE / NEMON: vámonos.

MECAGüEN-LA FIGATATIA : Discrepo de su
opinión, estoy bastante en desacuerdo / Saludo a un conocido que hace tiempo que no ve.

ME CAGUE'N LA MARE QUE L'HA PARIT: discrepo con su punto de vista, y/o con la acción (muchas veces relcionada con la conducción) que acaba de realizar.

VES A FER LA MÀ: Aleje su sombrilla un poco de mi toalla que me hace sombra, gracias.

IEEEEEEEP FILL DE PUTA, A ON VAS?: saludo a un conocido

NEM A FER-MO'N UNA: Nos vamos a tomar una cervecita

XE, SERà PER DINERS COLLONS: Variante de 'xe, això ho pague jo'.

A RAS DE FIGA: Minifalda

'RINXOPARRúS: Falda aún más pequeña que la minifalda

PER COLLONS: Necesariamente, por necesidad.

VES I GITA'T: no digas tonterias.

SI LA VISTA NO M´ANGANYA, PORTE UNA BONA CASTANYA: referente al estado de embriaguez

NYàS! : cuando le das algo a alguien (emplear la expresión mientras se lo dais)

MESINFOT: no me importa demasiado

MENINFOTS: Habitantes de la terreta, nativos.

SANGONERETA: chupa tintas, tragón

AMOLLAR: Soltar donde se pueda, dejar caer.

FIGAMOLLA: Llorona

PANFIGOL: Persona tranquila

SUMBALI: Echar a correr / pegarle a alguien.

LLUNY : lejos

MOLT LLUNY : muy lejos

A FER LA Mà: muy muy lejos

AGOSAES, 'GONIA QUE DONES!: No acaba de caerme bien usted.

T'AGüELA QUAN PIXA FA CLOTET?: Ya vale con el cachondeo, gracias.

PIXES ALT I FAS CLOTET: Alto de miras

LA FIGA TA TIA ROSSEGA KIKOS: La hermana de tu madre tiene mal humor.

TINC EL PIU ENCéS EN FLAMES: Cariño, esta noche vamos a tener relaciones.

TIRA MéS QUE UN PèL DE FIGA Q' UNA
MAROMA D'BARCO: lo que consigue una mujer no lo consigue nadie

FARDATXO / SARVATXO: bicho grande

VALENCIANOTA: mujer que le gusta todo lo relacionado con Valencia.

AMARRA EL PONIIIII / AGARRA L'ANIMAL DEL MORRO: tranquilizateeeee!

VAIG COM CAGALLó PER SEQUIA: Ir sin rumbo fijo.

ALçA EL RABO, PERDIGOT: Espavílate, vamos.

SI T´ARREE UNA NYESPLA VORàS: Amenaza

AGARRA'T QUE VE (CURVA): La vamos a liar

Açò ES MEL DE ROMER: Que es muy bueno-bonito

A CAGAR A L'HORT: Vete, fuera de aquí.

AMAGEU-SE LES CARTERES: Llegada de alguien inesperado

ME CAGUEN (DEU/ DÉNIA/ LA MERDA / LA FIGUERETA / L'HÒSTIA): Expresión de multiples aplicaciones según estado de ánimo.

LA MARE QUE VA...: Exclamación

CAP DE SURO: Cabezón, tonto, bobalicón

LA FIGA EM FA PALMES: Guapo, me gustas.

HI HA MéS DIES QUE LLONGANISES: Aún queda tiempo

VAS A LA MAR I NO TROBES AIGUA: Despistado

Xè! VES I TOCA'T EL COLLONS: Hágame el favor de no molestar.

ANIMAL DE SÈQUIA: Bruto

COM SI CAGARES, PERÒ PA CA DINS: eso es una tonteria//imposible

XE, DE VERES, COM SI MENJARES PERES I LES CAGARES SENCERES: de verdad de la buena

AIXó ES BUFAR EN CALDO GELAT: no tiene usted nada que hacer en el asunto

TAPEROT: Tonto

ME CAGUE EN LA MARE QUEM VA PARIR: Caramba!

AH! REDEU: Madre mía

Xé QUE Bò: Me gusta.

AÇÒ ES MASSA,TU: qué barbaridad!

Tú NI TENS VERGONYA NI L'HA CONEIXES: Es usted un poco madrileño, caramba.

Xè, TIRA I VES A FER LA Mà!!: Vuélvase usted a Madrid, gracias.

NI XIXA NI LLIMONà: no servir para nada o poca cosa

TINDRE POCA ESPENTA: no tener iniciativa

TOT PER L'AIRE: Caracoles!! Caramba!

TIRALIIII: Continue usted

JUGA, JUGA I VORáS...: Aplicable a multitud de situciones, sule terminar con 'L'hòstia que t´emportes'

COLLONS: Testículos. Generalmente se usa para todo, al comenzar o terminar la frase puede variar el significado de la misma.

MENGES MéS QUE EL TIO SANGONERA (QUE VA MORIR DE UNA FARTERA): Come usted mucho.

A MANTA! : en cantidad...

BORINOT: Torpe, bruto.

AU CACAU: Hasta luego Lucas

EIXE ES UN SANGUANGO: ese es un madrileño desgraciado

SI TE PEGUE UNA BORINÀ ET REVENTE COM UNA MAGRANA : ¿Puede usted dejar de molestarme?

MA QUEEE ERES..., MA' QUEEEE T'AGRà..: Hay que ver, hay que ver...(expresión de reproche)

HA PEGAT UN ESCLAFLIT : ha explotado.

FUIG DEL MIG HòSTIAAAA: apartate por favor...

QUINA FOTRACá: Caramba, cuanta cantidad

XEEE VAAA, Xè : venga, va

DE MADRID TENIA QUE SER, SERÀ FILL DE PUTA...: ....si oyes esto mejor sal corriendo.

La imatge és de la porta d'alcalà! :P

Spass

2008-04-08T16:41:00.003+02:00

Deixe algunes brometes sobre clarinetistes, que amb el dia que porto bona falta que em fan. De les dels saxofonistes passo, cadascú que ofenga al seu gremi.

Un hombre entra en una carnicería para comprar sesos para la cena. Mira los precios:
Cerebro de flautista, 1$ x gramo
Cerebro de tubista, 10$ x gramo
Cerebro de Percusionista, 5$ x gramo
Luego ve la inscripción: cerebro de clarinetista, 100$ x gramo.
Entonces le pregunta al carnicero por qué los cerebros de clarinetista son tan caros, y éste le contesta: '¿Sabe Ud. la cantidad de clarinetistas que hay matar para obtener un gramo de cerebro?'

- ¿Cuál es la diferencia entre un primer y un segundo clarinete?
- Un semitono

- ¿Y entre un primero y un tercero?
- Un minuto y medio

- ¿Cómo se llama un clarinetista bajo con la mitad de sus neuronas?
- Dotado

- ¿Que se obtiene cuando se remueve la mitad del cerebro de un clarinetista bajo?
- Un clarinetista contrabajo superdotado.

¿Hay alguna diferencia entre el sonido de un clarinete y el de una gata en celo?
- ¡Por supuesto que sí!, pero solamente si la gata goza de buena salud.

- ¿Cómo se transcribe una pieza de clarinete para clarinete bajo?
- Se divide la indicación metronómica por 2.

- ¿Cómo hacer que no te roben un oboe?
- Poniendolo en un estuche de clarinete.

Esto es to', esto es to', esto es todo amigos!!! La imatge és de l'Arc de Trionf de Constantí. I Spass, que significa broma (entre d'altres accepcions!).

Brille

2008-04-01T23:37:00.005+02:00

Les ulleres o "Brille", quin gran invent. El primer que m'ha sorprés quan he anat a buscar informació sobre les ulleres ha estat descobrir que al diccionari de la rae venen per l'entrada "gafa" i no "gafas". Tot i que diu que es poden usar les dues, si busques "gafas" dóna error. I he anat furgant per internet a vore què eixia. I google m'ha contat que (no ho traduisc per pura perrería):

En 1249 el filósofo inglés Roger Bacon formuló la primera afirmación acerca del uso de lentes para mejorar la visión. Sin embargo, posiblemente ya en el siglo X, los chinos habían utilizado lentes de aumento colocadas en molduras. En Europa, las gafas se utilizaron por primera vez en Italia inventadas por el florentino Salvino Degli Armati (m. 1357) hacia 1285, y algunos retratos medievales representan personas que portaban gafas.
Los primeros anteojos, probablemente monóculos, se hicieron tallados en berilo, y tenían lentes convexas, destinadas a las personas ancianas que tenían dificultades para ver de cerca. En 1451, el erudito alemán Nicolás de Cusa (1401-1464) propuso el empleo de lentes cóncavas, más delgadas en el centro que en los bordes, a fin de ver de lejos. Estas lentes se destinaron a los ojos miopes (gràcies nicolàs!).

Con la invención de la imprenta en el siglo XV, se incrementó la demanda de gafas, y hacia 1629 era lo bastante grande como para que en Inglaterra se concediesen derechos a una corporación de fabricantes de gafas. Las primeras gafas bifocales fueron construidas para Benjamin Franklin hacia 1760 por indicación suya. Al principio, sólo se fabricaban gafas con lentes que corregían la miopía y la hipermetropía, y sólo a finales del siglo XIX se generalizó el uso de lentes cilíndricas para la corrección del astigmatismo.

Explicacions (més o menys verídiques captades per la red) apart, el cas és que voldria dedicar uns momentets a pensar bé en les ulleres. Jo, miope total i poc amiga de les lentilles, he comprobat en carn pròpia lo desagradable que és vore malament, però malament de veres. Pobre senyor topo! Qui no les necessite no ho pot compendre, perquè quan estàs molta estona sense dur les ulleres i te les tornes a posar, és com accedir a un món nou. Últimament m'ha passat a la picina. Me les llevo per a eixir a la zona de duxes i de bany i és com entrar a la irrealitat. Tot està ahí, però està borrós, poc definit. Per molt que tanques els ulls, que els ajuntes, les coses no acaben de prendre forma. Però t'acostumes. I vas nadant, i acabes de nadar, i et duxes, et canvies, t'assees... i te tornes a posar les ulleres. Bruuuujeríííía! I renaixes. Sense exagerar.

Podríem dir que en el meu cas té delicte, collins neus, posat lentilles i problema resolt. Però pensem un moment en fa, no sé, 800 anys. Pobra gent. Sempre em ve al cap "El nombre de la rosa" (A qui no li han posat la peli en classe?), quan a Guillermo li trenquen les ulleres (que prèviament havien admirat) i el fan un desgraciat. Em solidaritzo plenament amb ell. Ulleretes i quatre ulls, accedim al poder! Sí!

En fi, que les ulleres són un gran invent. Sort que les persones de vegades discurrim coses tan útils. I fins ací el meu homenatge a la ullera. Per cert, en alemany, "die Brille, -n".

pudor

2008-03-12T22:09:00.002+01:00

València fa pudor. Pudor a excés, a oli recremat, a brut, a intransigència, a llums encegadores, a carrers tallats, a oïdes sordes, a molts drets i poc respecte, a tumultos, a fum i pòlvora, a valencianisme pungent... valència fa pudor a una cosa que ens volen vendre com la festa de tots i que és el despiporre d'uns quants i el patiment d'uns altres. Sí, amics, ja han arribat les falles i com cada any, són un poquet més que l'any passat. No em pareix just. Trobe que el que debien de ser les falles no deu de tindre massa a vore amb el que vivim any rere any corregit i augmentat.

És prou irreverent, però molt divertit... ha tornat el tio masclet...i si no ens reiem de nosaltres mateixos, què ens queda?

Per cert, es podria passar aquest any per convent jerusalem, on també deuen de tindre "lu menos setesientas u ochosientas perillas.... o mil" que no saps si estàs en valència o en la "Feria de Abril".

"Der Gestank,-(e)s", que significa pudor.

un càrreg, unes responsabilitats

2008-03-12T21:32:00.005+01:00

Des de que Llamazares va declarar que “el mal resultado cosechado por IU es un mal resultado sin paliativos, sobre el que asumo toda la responsabilidad. El resultado es insatisfactorio. Por decirlo sin hablar políticamente correcto, es un fracaso político como coordinador y candidato. No hemos conseguido evitar la bipolarización del país y contribuir a un cambio de izquierdas. Asumimos este fracaso. Lo asumo personalmente" no puc parar de pensar en el tema de les responsabilitats.

Crec que el que ha fet aquest home és brutal. Ell tenia una responsabilitat, la de liderar un partit, transmetre unes idees, aconseguir una respresentació millor a la vida política que la que es tenia fins al moment, etc. El seu examen eren les eleccions. I no sé si dir que ha suspés, l'han suspés, que no li han deixat aprobar... el cas és que les coses no han anat gens bé. I com a persona conseqüent i responsable ha asumit que el treball no ha estat el que s'esperava i ha decidit abandonar el poder i donar pas a una renovació.

No em vull clavar en saber de qui és la "culpa" (paraula maleida), ni en guerres internes d'IU, ni si es quedarà com a diputat (que sí), ni en lleis electorals, ni bipartidismes, etc. Ara no m'interessa açò. Voldria centrar-me en el que ja he dit. Tinc una responsabiltat, uns privilegis i unes obligacions. Les coses han eixit malament, molt malament. Podria amagar-me darrere de mil excuses (lo injustíssima que és la llei, per exemple) però no, vaig a assumir la responsabilitat, com a màxim dirigent d'un equip que no ha funcionat com calia i vaig a donar pas a una nova etapa.

Açò és molt fort. Quantes vegades veiem a les persones de les altes esferes (i ja no em referisc sols a la política) diguent públicament que han hagut errors i assumint-los en primera persona com a màxims responsables que són? Crec que molt poques, contades. És molt fàcil delegar, tirar-li les culpes a un altre i seguir avant, al raseret de les excuses i sense deixar el poder, clar (que el poder mola molt). I és molt trist haver de vore com quan algú fa açò, els seus propis companys el deixen literalment sol (que el pobre Llamazares donava llàstima marxant sol per les escales). Molts elogis se li fan, però pocs marxaran amb ell.

Des d'ací vull mostrar la meua admiració cap a aquest home, cap a la seua integritat i l'exemple que m'ha donat. Sempre conseqüent amb les idees fins a l'últim moment. No ha aconseguit el que volia, que era fer pujar a IU i que una forma de vida realment d'esquerres i compromensa es coneguera més, però crec pot marxar amb el cap ben alt i amb dignitat.

Les imatges són obra de Salvador Soria. Si pungeu ací i busqueu trobareu un xicotet vídeo sobre ell. També podeu consultar un poc d'informació de la seua activitat ací o també ací, i per internet rebuscar, que hi ha molt. En deustch, verzichten auf (+akk), que significa renunciar.

la biblioteca

2008-02-29T15:13:00.006+01:00

Com és possible que la Biblioteca "de l'Hospital" de valència (que no es mereix ni la majúscula) , que és pública, estiga tancada els dissabtes?!? Fins a no fa molt, com a mínim es podia visitar en dissabte de matí, però ara ja ni això. El món està fatal. A vore, quant té més temps la majoria de la gent? Efectivament, el cap de setmana. No té ni cap ni peus.

Em diuen que és perquè els funcionaris de la vessant bibliotecària estaven farts de treballar els dissabtes de matí i no cobrar-los com a hores extra. El raonament seria aquest: 1) Si la resta de funcionaris treballen de dilluns a divendres, perquè hauríem de fer un dia més? És un plantejament en principi correcte. 2) Si volen que treballem els dissabtes de matí, que ens paguen les hores extra. Fins a ací entra dins de lo raonable sempre i quant no entrem en el tema de jutjar als funcionaris (qui fóra funcionari, cabrons!). 3) Si no ens pagueu, que treballe ta tia, que ja està bé que treballem per amor a l'arte en una cosa (la cultura) que al públic li la repampinfla. 4) Als que manen els la sua. 5) No tenim bliblioteques públiques en cap de setmana.
CONCLUSIÓ: QUINA MERDA.

És una mica absurd. Les coses públiques no haurien de donar un servei públic? És a dir, acomodar-se a la demanda del públic?
Que els funcionaris no treballen en cap de setmana? Collons, creeu places noves, contracteu a la gent que està a l'atur (oh!), però no permeteu que les biblios estiguen tancades (com a mínim el dissabte no!). Si és que seria el dia ideal per a anar allí i poder invertir el temps tranquilament, o per a anar de presa, té igual.

Com? Què? Ah, clar, ja veig. Sí, és que també em diuen que no hi han diners per a estes coses. Sí, clar, se m'oblidava. Ai, neus, què ingènua eres, que ací preferim gastar en altres coses. Si total, per als quatre frikis, ulleretes, morts de fam, etc que puguen anar a una biblioteca (puaj, i en cap de setmana, com si no tinguèrem una altra cosa que fer, per favor) dóna igual. Què han de fer, queixar-se...? montar-nos una trista manifestació pacífica...? Pssss, per favor. Anem a fer-nos una paella a la seua salut (pagada amb diners públics, per supost).

Com està el món, per favor!

Deixe un enllaç on podreu llegir coses sobre la Biblioteca d'Alexandria. Trobe que és molt interessant. I les imatges són de l'escala d'accés i de la sala de lectura de la Biblioteca Laurenziana, on va treballar Miguel Angel entre 1524 i 1527. I en alemany (que l'estic oblidant més ràpid del que m'agradaria, mecaxis las conxitas de la arena) die Bibliothek.

kebab

2008-02-23T13:44:00.004+01:00

Últimament es parla molt sobre la integració dels inmigrants (estem en plena campanya electoral i aquest és un tema recurrent i que apunta directament cap als sentiments i la irracionalitat). Es senten coses, es llacen propostes... però no és açò el que volia comentar. Sols volia contar una anècdota. L'altre dia anava pel carrer amb la meua neboda gran i m'explicava que a ella i a la seua germana (que tenen 5 i 1 anys respectivament) els agrada molt jugar juntes.

"Ah, i a què jugueu?"
"Pues tenim una caseta en la terrassa on juguem... pues a bars... a kebab..."
"Aaaaaah (sorpresa infinita) i com se juga a kebab? Què és un kebab?"
I ella em va explicar amb detall què és un kebab (literalment és com un bocadillo però amb un pà més fi, amb carn de pollo i verdures i unes salses per ahí), que està molt rebó...i que se juga pues com se juga a kebab, tia. Tu vens i el demanes i jo te'l poso i te'l menges. M'encanta el raonament dels xiquets. I el que més m'agrada de tota l'anècdota és que ella veu el kebab tan normal com un entrepà i el local igual que un bar. Suposo que açò també és integració, no? La normalitat.

La imagte que deixo avui forma part de la llegenda de Sant Gregori i la suposada inspiració que va rebre per a crear el cant gregoria. La poso perquè el dijous vaig tindre examen d'hª de la música i em ve al pèl. No em pararé a explicar ni la història de la primitiva música cristiana, ni les litúrgies, ni el naixement del gregorià (liturgia romano-carolingia per als iniciats, jaja!), ni la seua implantació, etc. Aquest és un altre tema. La poso perquè per a mi és una imatge que pertany a una història de conjunció+implantació d'uns valors, d'una forma de pensar i de fer les coses.

Perquè aquest tema de la inmigració em pareix massa complex. Es tracta de fer que els nous obliden els seus costums? Es tracta de que els que ja estem oblidem els nostres? Es tracta un poc de tot? Es tracta de fer de la diferència i la diversitat un valor o de intentar fer que tots siguem el més semblant possible i quants menys varietat hi haja millor?

En Deustch Bistro, qué és restaurant. I un record des d'ací al kebab de Franziskannergasse de Graz, que és el millor kebab del món.

orquestra de verdures

2008-01-24T23:15:00.000+01:00

Per casualitat m'he trobat açò per internet. Possiblement sóc l'última en enterar-me que existís però per si de cas ho poso, no siga que hi hagen més despistats. Estan carabassa...............

No deixeu de visitar la seua web: "orquestra de verdures" És molt interessant perquè no sols es pot vore que fan, etc, sino que també podreu dependre vocabulari en alemany, ole! Ah, però en alemany austríac, que no és exactament igual que l'alemany alemany, hi han verdures que segons el país es diuen d'una forma o d'una altra (amb influència italiana o francesa). No està malament, no?

I per a que no falte el toc típic, unes imatges d'Arcimboldo, "La Tardor" i "El Jardiner". Recordeu que el diumenge és la bicifestació.......

BICIMANIFESTACIÓ DEL RIU A LA MAR

2008-01-17T16:04:00.000+01:00

SI AL RIU, SÍ AL DELTA VERD
VALÈNCIA NO ÉS UN CIRCUIT DE FÓRMULA 1

DIUMENGE 27 DE GENER
11:00 Eixida - Parc de Capçalera (Esplanada front a l’embarcador)
12:00 Pont de Serrans
12:30 en la rotonda de l’Edifici Aqua (Avda de França)

CONCENTRACIÓ FINAL
13:00 Concentració - Pont de les Drassanes (amb la Batukada de Natzaret).
Per una ciutat tranquil·la, lliure de fums i sorolls

COORDINADORA FÓRMULA VERDA

DIFON LA CONVOCATÒRIA PER TOT ARREU

Grünewald

2007-12-20T20:44:00.000+01:00

Ara fa uns dies vaig anar a vore una exposició de pintura. Va coincidir que estava per Alemanya, que tenia temps lliure i que anunciaven una exposició de Grünewald que tenia bona pinta (però l'anunciaven moltíssim, amb cartells, banderoles, etc. pel carrer, però de forma abrumadora. Quasi que et senties malament si no avanes). Així que allí vaig anar, intrigada per recordar coses de la carrera, per anar a vore el museu per dins (que per fora prometia), perdescobrir com són les exposicions a altres països, no sé, un poc a l'aventura.

Quin desengany, buuu fuera! D'aventura res. Em va donar molta ràbia l'exposició i em van doldre els euros de l'entrada. L'exposició es deia "Grünewald und seine Zeit", és a dir, Grünewald (o bosque verde, haha!) i el seu temps. Doncs bé, en realitat era un poc més "el temps de Grünewald" que ell mateix. Home, no està malament, perquè hi havien molts coses de Durero i d'altres autors que havia estudiat en difussió del renaixement amb Kurz; però jo esperava un poc més de Grünewald, no? Si anuncies una expo amb el seu nom enooorme, pareix que s'haja de centrar un poc més en ell. No sé, no em va agradar, em vaig sentir estafada. Estava tot montat al voltant d'un quadre que han restaurat no fa massa i d'altres obres, quasitot gravats super xicotets, molt guais, però molt repetitius. Jo esperava un poc més d'interacció amb l'espectador.

Està clar que l'idioma no ajudava molt, però si bé ho penses, quan vas a una exposició ací tampoc no et pares massa a llegir els cartellets, si no és que te n'interessa algun en concret. Però és que era un rollo. Em vaig sentir molt identificada amb la gent que pensa que anar a un museu és un rollo, no m'extranya que ho pensen. Et solten ahí al mig, sense ningú que t'explique res, a vore unes obres velles, amb una estètica que possiblement no t'agrade o et parega lletja, inclús rebutjable, envoltat de gent que fa cara d'interés i que es passa no sé quant de temps mirant una xuminada de floreta, etc. Et fa sentir un poc estúpid i dóna ràbia.

Em subleva. És que així no conseguirem que ens interesse l'art, o la música, o altres matèries. A mi, si no m'expliquen les coses i em fan partícep, possiblement que no m'atraguen. M'agradaria saber què sap (o sabem) la gent quan fem activitats d'aquestes. Què pretenen els reponsables de l'exposisicó? No ho acabo d'entendre. A ningú se li ocorreria anar a una conferència de biologia si no sap biologia, no? Perquè se suposa que hem de poder disfrutar dels quadres? Perquè entren per la vista? Perquè són art i ja ens han d'agradar? Perquè estan penjats a un museu? Perquè els va pintar qui siga? No em convencen aquest motius.

En primer lloc, crec que l'entreteniment i el plaer de fer coses perquè t'abellisquen, o perquè sí, o per probar... és essencial i un motiu suficient per a fer-les. Personalment no vaig tindre la sensació de perdre el temps anant a aquella exposició (els diners sí, ostras, 9euros per una activitat passiva, aborrida i lletja, per a vore unes obres que, sentint-ho molt, no m'interessaven. Ni tan sols em vaig poder consolar mirant altres obres xules del museu perquè les de la col·lecció permanent eren un altre rollo). Bé, el que deia, que perdre el temps, no, però un poc estafada sí. Estafada perquè esperava una altra cosa. Crec que el temps de penjar quadres i que la gent anem a vore-los a passat. S'hauria d'interactuar un poc més amb l'espectador, contar-li coses, fer atractiu el que veuen, perquè si no, en vore-ho hi ha prou. I ens podem perdre tantes coses! És una llàstima...

Pareix que aquesta exposició és itinerant, que ha passat per Pasrís, Londres, Madrid, Viena, Berlín, etc. Pues encara em sorpren més que resultara tan "estandart". Jo esperava alguna cosa especial, diferent... però es veu que açò no canvia, que seguim igual. Una altra llàstima...

Així estan les coses en el món de les exposicions. Aparentment estancades. Tant de bo (oh!) siga sols aparentment. El cas és que ara que ho penso, no fa molt vaig anar amb Amparo i Magui a vore'n una al MUVIM que era molt interessant, sobre Crisóstomo Martínez. Potser no està tan estancat com pariex. Ara que, un altre tema seria parlar de com es documenten els qui monten les exposicions (perquè al mateix MUVIM hi havia una expo sobre "cent anys d'industrialització a la comunitat valenciana" i de Marie-Claire -per citar l'exemple més conegut- ni de cap de les indústries dels pobles de més amunt de Castelló -que no en són poques- nadie supo nunca nada).

En fin, que el tema està fatal. En Deustch, "grün" que vol dir verd i "der Wald,-ër" que vol dir bosc. La imatge és de Grünewald, com no. Gràcies per l'atenció! Jou-jou-jou.

Luis miralles del carro

2007-12-07T16:49:00.000+01:00

L'associació Vilafranquina Luís Miralles del Carro (que duu aquest nom en honor a un il·lustre músic vilafrancquí) ha estat guardonada amb un del premis valencians a la Solidaritat i el Voluntariat, en la vessant Cultural. Vos deixo tres enllaços amb notes de premsa per a que ho pogueu llegir amb atenció. Trobo que és molt emocionant que una entitat xicoteta com és Miralles del Carro haja estat reconeguda mab aquest premi. Enllaç 1, enllaç 2 i enllaç 3.

Com que per tv vilafranca i localia ja aniran informant i amb dades més de fiar que la meua memòria, ja no vos explique molt més. Sols que és una alegria i ens omple de satisfacció, hahaha!

Però sí que voldria comentar que els premis es van entregar a Sant Miquel dels Reis, que és un edifici emblemàtic de València. Actualment és la seu de la Biblioteca Valenciana, on es conserven els arxius de la ciutat. Es va construir a 1548 i la seua història és molt llarga i interesant. Un dia en parlarem amb temps. Però ara, el que m'interessa de tot açò és fer notar que moltes vegades no sabem el que tenim davant. M'esplico. Ningú de nosaltres posaria en dubte el valor ni la categoria que té Sant Miquel dels Reis com a edifici i conjunt, a que no? Heu de saber que alguns dels picapedrers (que no sé si es diu així en valencià) que hi van treballar allí venien directament de treballar a l'església de Vilafranca. Un dels mestres d'obra de l'església hi passà a Sant Miquel i es portà als treballadors. Com a referència bibliogràfica, podeu consultar "San Miguel de los Reyes. Arquitectura y construcción en el ámbito valenciano de la Edad Moderna. Valencia, Biblioteca Valenciana, 2001; dos tomos.".

Les fotos són de l'exterior de Sant Miquel i de l'acte d'entrega de premis. In en Deustch, "die Belohnung, -" que significa premi, recompensa...

Fins la propera!

manhattan a cullera

2007-12-07T16:26:00.000+01:00

"El Manhattan de Cullera" l'han batejat. No cal dir molt més. Em limito a enllaçar la notícia que porta El País sobre aquest tema. Avui a migdia he vist a una xica per la tele afirmant que açò és molt bo per a Cullera, i que si damunt construixen zones comercials pues que molt millor.

Tot açò em causa, de primeres, la sensació d'estar flipant, i de segones un gran desconsol i incomprensió. I pensar en que "ja s'ho trobaran els que hi vagen o els qui ho recolzen" no em recomforta perquè crec que pel camí s'està fent molt de mal.
Però... açò vols dir que cal??! És que sempre hem d'anar per darrere del món. Estos valencians, com som.

La imatge és del castell de Cullera. I en Alemany, "das Schloss,-¨er", que significa castell.

xe, xe, xe...

2007-11-26T21:03:00.001+01:00

Bé, davant de les pressions i amenaces provinents d'un sector dels lectors (lola), com que ara ja tinc internet i no se m'ocorre una altra excusa, pues ací estic de nou. En realitat ha estat un cúmul de circumstàncies el que ha produit que deixara de publicar. En primer lloc i més important, el meu trasllat a castelló i la manca d'internet (oh, manca, què culta sóc, jajaja, sí que ha servit d'alguna cosa haver ajudat a preparar el superior) al nou pis que habite o habito. I en segon lloc no tenia massa clar què fer, si seguir escribint o no. El principal motiu d'encetar el blog va ser recollir d'alguna forma les meues vivències a Graz (ja han posat el betlem de gel!!!) i poder explicar-les als companys i amics. Però ara estic a casa i potser aquesta vessant (cultisme 2) ja no té tant de sentit...o cap. Però com que per una altra banda tinc una certa tendència a anar-me'n per les branques (ooooh, cultisme 3, estic enfilada, jaja), crec que usaré el blog per a anar contant el que se m'ocorrega i au, que més o menys era el que venia fent. I com no, seguiré amb les imatges i el Deustch, gran idioma.

Per a qui estiga desconectat de mi, li faré un resum. Aquell llunyà examen de Deutsch el vaig passar amb honor i glòria (vamos, que vaig aprobar i dóna gràcies). Les proves del superior van anar comsí comsà, vaig aprovar musicologia a valència (ou yes, la primera, eh,eh) i clarinet a castelló, així que cap a castelló que he marxat i m'he deixat la musicologia per a més avant(a vlaència tb vaig aprobar clarinet, però sense plaça, que conste). Ah, i com no, continuem amb el curs d'òpera, lloc ideal per a escoltar òperes (evidentment) i per a xarrar. Així, de primeres, aquestes són les meues grans novetats. En general estic molt contenta de tot. Tinc mestres genials i mestres que podrien volatilitzar-se, però això ja sol passar, no? I de l'apartat personal crec que ja en tenim prou.

I aprofitant la darrera frase escrita aprofite per a introduir la cosa de la qual volia parlar avui. M'ha arribat un correu explicant que comença la segona fase de la campanya "ja en tenim prou". I com que trobe que és necessària la seua expansió, vull contribuir-hi (cultisme 4). I per a fer-ho penjaré uns videos i demés. La resta és cosa vostra.

Bé, espere que aquesta represa siga amb ànim i intensitat. Per a celebrar-ho poso d'imatge les Portes d'Istar, del segle VI ac. (llàstima que a la imatge no es veja bé el color blau, però a l'enllaç sí s'aprecia). I en alemany porta, que es diu "die Tür,-en". Que ho gaudiu.

Per cert, amiga Anna, de Capblau, no recordo massa bé com vaig arribar al teu blog, suposo que rebusacnt per internet o mitjançant l'enllaç d'algú. El cas és que no ho recorde, ho sent! Però bé, com que em va agradar molt el que posaves i deies i em va semblar interessant et vaig enllaçar.... i t'he seguit llegint! Ah, i moltes gràcies pel comentari.

Fins la propera.

cri cri

2007-10-09T14:15:00.000+02:00

Esta nit m'ha passat una cosa increible. A les 04:29 m'he despertat. M'ha costat un poc aterrar a la realitat, eixir de la nebulosa del somni, però quan per fi ho he aconseguit me n'he adonat que sentia una espècie de pi-pi-pi... recurrent i cansino, i he pensat, collins els veïns, què pesats que són en les alarmes, a vore quan callen. Però no callaven i jo no conseguia readormir-me.

I poc a poc m'he despertat de tot. Però cada vegada sentia el pi-pi més fort i clar. I he anat a investigar per casa, no fòra que era algun aparell domèstic el que marejava. Però no. Qui conega m'ha casa sap que té la típica forma d'U, que és una casa que s'articula al voltant d'un corredor prou llarg, tancant un pati de llums prou especial, on podem vore els ascensors pujar i baixar sense cap problema. El cas és que el pi-pi (que s'anava convertint en cri-cri) sols es sentia a les habitacions del pati de llums. Però açò què és?!? Així que he obert la finestra disposada a pergar-li quatre crits al veí de torn. Però a l'obrir la finestra he segut conscient que el soroll era d'un grill. Sí senyor, un grill al vell mig de València, al nostre pati de llums, que veges tú pobre grill quina faena tenia ahí.

Total, que he decidit anar a dormir al sofà, al menjador, que està prou allunyat. Però "il grillo é buen cantore" (cabró) i el sentia des del sofà també! Ahí ha començat la batalla neus-grill. Aixina que he ideat una estratagema per a que callara, i he eixit a l'escala de la finca i he cridat a l'ascensor, a vore si s'espantava! Hahahaha!!! (risa maligna). I el grill ha callat!!! Neuis 1- Grill 0. I feliç he tornat al llit. Però oh, senyor! la batalla no havia acabat i als 5 minuts ha tornat a mampendre el grill. Neuis 1 - grill 1.I jo he contraatacat, i he tornat a l'escala, he anat al quart pis, per a que els ascensors feren molt de soroll i els he cridat als dos. Tomaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Ja baixava cap a casa "frotant-me" (que mal que queda açò) les mans quan he tornat a sentir al Grill. Cabró!!! I ja no ha callat! Neuis 1 -Grill 2. Així que he hagut de dormir al sofà. Mecaguen la mar els grills, els patis de llums i l'oit fi que tinc, que des del sofà el seguia sentint i ni amb cotó he pogut deixar de sentir-lo.

Total, que una vegada més he estat vençuda per la natura i he dormit conforme he pogut al sofà, quedant com a regalet una bonica contractura (una més, oh sí!) i mal d'esquena. Ja vorem què ens depara aquesta nit. De moment jo ja m'he comprat uns taps bons a la farmàcia, per si el grill seguís al pati de llums...

En alemany, grill es diu "die Grille, -n". Per cert, que ja he acabat l'intensiu de Deustch. Amb un poc de sort tindré al meu haver un títol Deustch B1, olé! El dijous ho sabrem. Bé, més en properes edicions. Ah, la imatge és d'un fermall de Georg Kleemann, de 1902.
Tschüs!

klarinetten kongress

2007-09-27T13:48:00.000+02:00

Demà comença el primer congrés internacional de clarinets patrocinat per l'associació austríaca del clarinet (ASC). Del 28 al 30 de setembre hi hauran conferències, concerts, masterclass, exposicions... és a dir, el de sempre, i més, perquè tot i que no és oficial tb hi hauran birres i llonganises austríaques, a tutiplen, això segur (ja vos vaig explicar un dia eixa gran afició que tenen a acompanyar-ho tot de menjar i cervesa).

Pues bé, deixo l'enllaç de l'associació, on podreu vore una miqueta més de què va tot açò. Per cert, en alemany, "Österreichische Klarinetten-Gesellschaft", que és la traducció del nom de l'associació.

mirant cap al futur

2007-09-25T00:18:00.000+02:00

En aquest darrer capítol de la comissió pro-restauració del temple parlarem un poquet del projectes de futur que tenim, d'aquelles coses que ens agradaria fer, que considerem que estan molt velles i a les que s'haurien de prestar una miqueta més d'atenció. I amb açò s'acaba el cicle "visca el patrimoni de vilafranca". Espero haver-vos apropat un poquet més a ell, a l'activitat de la comissió i amb un poc de sort haver picat a algú per a que s'apunte. Les coses que té el poble bé s'ho valen, no?

SANEJAMENT DEL SÒL I INSTAL·LACIÓ DE CALEFACCIÓ.
El sòl que hi ha actualment a l’església està molt fet malbé. La seua fusta, que prové de les bastides que va gastar Mossén Joan per a la rehabilitació que es va fer després de la guerra, està corcada i podrida i en molts llocs trencada. El proper projecte que té la Comissió és el de canviar aquest sól i colocar-ne un de nou que jugue amb la pedra (al llarg de la via sacra) i la terra cuita (a la resta de la planta).

TORRE DE CONJURAR.
La Torre de Conjurar és una torre única i amb merlets situada sobre l’espai inicial de la sagristia major, que possiblement es va alçar en substitució d’una anterior. Data de les darreries del S.XVI.
S’ha fet un projecte de rehabilitació i adeqüació del seu espai per a un museu. El Ministeri de Foment ha concedit una subvenció de 187.569 € per a la seua realització.

NETEJA DE FAÇANES I PORTES.
A l’exte rior de l’església trobem algunes de les seues parts més importants, les dues portes d’accés, que representen un dels primers exemples de renaixement espanyol (S.XVI).
L’estat actual d’aquestes exigís un tractament de neteja, recuperació i consolidació, ja que l’edat de les pedres, la climatologia, els mals usos i les obres han fet que es troben en molt mala situació.
El treball es centrarà bàsicament en estudiar i analitzar les portes, netejar-les i consolidar-les, així com reintegrar i reposar les peces que manquen i protegir tots els seus elements.

El projecte de la porta principal costa 34.580 € i l’assolirà la fundació “En Blasc D’Alagó” i el de la porta lateral costa a 18.988,40€, dels quals tenim aparaulada una aportació de 10.000€.

NETEJA DE L’INTERIOR.

troballes i recuperacions

2007-09-21T17:19:00.000+02:00

Açò ja es va acabant i em queden poques coses per contar. En aquest capítol volia fer una xicoteta referència a les coses que s'han trobat. És molt bonic quan "topetes" amb una cosa que no sabies que estava o que pensaves que havia desaparegut. Ahí van:

Fent feina de neteja s’han trobat:
2002:
Un sòcol de ceràmica del S.XVII a la Capella del Coret.
2004:
L’orgue del llosar. Es pensa que és de meitat del S.XVII i que devia ser el primer orgue de l’església de Vilafranca. Va ser dut al Llosar al canviar-lo per un de més gran.
2005:
Els peirons del poble.
La base del peiró.
2006:
Uns trossos de canyes.
Uns capitells.
2007:
Trossos de l’antic retaule de l’església, desaparegut a la Guerra Civil.
Una pila baptismal que ja es anomenada al Tenal.

Mirant detingudament:
2006:
Els trossos de la creu del baptisteri.

Arran de les obres:
2006:
Una imatge d’una dóna situada a la teulada que es pensava que representava a Pere Masseres (un dels arquitectes de l’església de Vilafranca).

el campanar, la coberta i les campanes

2007-09-19T14:55:00.000+02:00

El campanar de l’Església de Vilafranca quedà conformat entre 1908 i 1911 quan es va fer l’actual donat el mal estat del vell, tot i que no es pogué completar.

A 2002 es van començar canviar els jous metàl·lics de les campanes per uns de fusta, a la manera tradicional. Així mateix es van arranjar els bats i desperfectes que presentaven les campanes.

El 22 d’agost de 2004 impactà un raig que va tombar el parallamps i que va fer caure algunes pedres de la coberta. Així, després de fer un estudi preliminar, es va concloure la coberta octogonal amb pedra del tipus “de la Cantera de la Sènia”, es va recolocar la pedra original que coronava el campanar i es posar un nou parallamps i la veleta.

Les obres van ser revisades per l’arquitecta municipal i dutes a terme per l’empresa de Juan Carlos Alcón Carceller i la brigada municipal. La intervenció ha tingut un pressupost de 58.575 € i ha estat finançada per la Conselleria d’Educació i Cultura, per l’Ajuntament de Vilafranca i pels fons europeus Leader Plus.

El campanar va ser finalitzat l’11 de juliol de 2006.

La il·luminació

2007-09-18T22:46:00.000+02:00

MODERNITZACIÓ DE LA IL·LUMINACIÓ

Ja des de la seua construcció l’interior de l’església ha estat molt fosc, ja que en aquell temps l’única il·luminació que tenia una església venia de les finestres i de làmpares d’oli i cera. Després de la guerra i gràcies a la feina de Mossén Puig, arribà la llum elèctrica a l’edifici. Aquesta modernització la dugué a terme l’empresa valenciana “La Católica”. L’obra es va fer entre el 3 i el 28 de maig de 1944 i va costar 14.574,85 pessetes.

Aquesta instal·lació va procurar respectar al màxim l’estètica de l’edifici i evitar danyar-lo. Però amb els anys foren necessàries modificacions i el resultat d’aquestes va ser l’aparició de punts poc segurs degut al diferent estat de conservació i la diferència de voltatge o a la col·locació de làmpares en llocs poc adients.

Per tots aquests motius entre setembre i novembre de 2006 es va desmontar l’anterior instal·lació i se’n posà una de nova, a la mesura de les necessitats de l’església, que ressalta les parts clau de l’edifici i que és de gran seguretat. S’han dissenyat dues il·luminacions diferents, una de més senzilla per al dia a dia i una altra més solemne per a les festes. El total de l’obra ha costat 61.345 € i l’ha realitzada l’empresa Llum 5.

L’obra ha estat finançada pels Fons Europeus Leader Plus, la Conselleria d’Educació i Cultura i Aportacions de la Comissió Pro-restauració de l’Església.

Fins a ací he penjat fotos de la vella il·luminació (excepte la de la capçalera). Atenció als invents que van fer per a posar les llums. Els fluorescents de la volta del cor i l'apanyo de "darth vader" són impressionants. A continuació poso imatges de "lo nou". Val la pena invertir uns minuts en anar a vore-ho en directe (i gastar-se l'euro o els cèntims que costa encendre tota la llum). Per cert, en alemany, das Licht, -er, que significa la llum.

el conser II

2007-09-17T14:29:00.000+02:00

Perdoneu pel retard als posts sobre el patrimoni del poble però he estat prou ocupada; no patiu amants de l'art i l'algep, tot arribarà. De moment sols deixar un apunt d'una cosa que ha passat avui. "Açò és de deveres, jo estava allí".

València, 17 de setembre de 2007.
Conservatori Superior de Música de València, 10:00Hores.
32 aspirants a una plaça de clarinet al superior són convocats a l'aula 108. Després de passar llista i vore que estàvem quasi tots, els examinadors ens han comunicat que: "com que sou molta gent, avui tocaran la meitat i demà l'altra. Avui de la A a la M i demà els demés. Au"

La imatge és de Brueghel.

clicks 2

2007-09-15T12:23:00.000+02:00

Mireu què fan a barcelona, hehehehe.... resultarà que no estem tan grillats! Un altre enllaç.

D'imatge deixo al grup de "Pregadors de Tell Asmar" i un detallet. Són del "Període Protodinàstic II" (és a dir, de entre els anys 3200 i 3000 ac). I en alemany "preisen", que significa pregar.

la teulada

2007-09-14T11:53:00.000+02:00

RENOVACIÓ DE LA TEULADA DE L’ESGLÉSIA.

La teulada de l’església de Santa Maria Magdalena era molt vella i necessitava una renovació perquè la fusta estava podrida, gran part de les teules estaven trencades i havien aparegut multitut d’humitats a l’interior de l’edifici. Per aquestes raons pràctiques, de conservació i seguretat i per tal d’evitar una catàstrofe per la caiguda d’alguna part de la pròpia teulada, es va dur a terme l’obra.

La reparació de la teulada es va fer sota el patrocini de la Generalitat Valenciana i la Diputació de Castelló, dins d’un conveni amb el bisbat de Segorbe i Tortosa. La realització de les obres va anar a càrrec de Cyrespa Arquitectónico S.L. i va costar 235.000 €, despesa que van assolir completament els organismes esmentats. Els treballs es van executar al llarg del segon semestre de 2006.

Aprofitant les bastides de la teulada es van repassar els merlets i la teulada de la Torre de Conjurar i es va arreglar el forat que van fer antigament a la paret exterior per a poder instal·lar la calefacció. Així mateix es van desmontar els conductes interiors de la calefacció que passaven per la torre i la golfa. Aquestes darreres intervencions es van pagar amb diners de la Parròquia i de l’Ajuntament.

Una vegada més, gràcies per la vostra atenció! Bis morgen. Baba! (que significa adéu en alemany, com a mínim en austríac).

santa bàrbera

2007-09-13T16:50:00.000+02:00

Ací va la segona entrega. Disculpeu per la presentació però no estic en el meu ordinador i en aquest no puc/sé...(/no em deixa!) ajustar les imatges. Ja intentaré arreglar-ho. Bis bald!

RESTAURACIÓ DE SANTA BÀRBERA

L’ermita de Santa Bàrbera va ser construida entre 1773 i 1794. De planta molt senzilla, contava amb un pòrtic de tres arcs de pedra que va ser enderrocat a 1970. A 1973 els veïns la van netejar, li van canviar la teulada i li van colocar un paviment de terratzo entre altres coses.

A 2004 es va dur a terme la restauració de les pintures interiors originals del segle XVIII. Aquestes representen a Santa Bàrbera en el moment previ del seu martiri (morta decapitada), i a quatre santes de devoció amb els seus atributs: Santa Caterina d’Alexandria (roda dentada i drac), Santa Margarida d’Antioquia (drac i creu), Santa Apol·lònia (tenalles amb queixal i una palma) i santa Dorotea (flors i fruits). També trobem motius florals i vegetals.

La intervenció, duta a terme per l’empresa Arte Vecchio S.L es va realitzar en dues fases:

Primera fase: novembre de 2004: pre-consolidació general de la policromia, neteja general, eliminació de sals, eliminació d’insectes i nius d’aus, consolidació interna dels materials base i la policromia, neteja de la policromia (excrements, insectes i greixos) i farciment de les escletxes.

Segona fase: juliol 2005: fixació de la policromia, neteja, lluiment i farciment de parts que manquen, estudi i reconstrucció del dibuix, reintegració del color, restauració del daurat i protecció final del conjunt.

Ha costat un total de 30.674 € que s’han pagat amb dues subvencions de la Generalitat Valenciana, amb les almoïnes dels veïns del poble i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vilafranca.

Actuacions

2007-09-11T14:51:00.000+02:00

Ací va la primera entrega de les activitats de la comissió pro-restauració. La d'avui és menys entretinguda i més llarga perquè és una llista de les coses que s'han fet.

ACTUACIONS
Comencen baix la tutela de l’associació Luís Miralles del Carro:

2001:
Neteja i desinsectació de la còmoda de fusta de la sagristia major de l’església, feta per les dones que netegen l’església sota la direcció de Raúl Sirvent i Miguel Ángel Barreda.
Sanejament de les humitats del terra i de la paret de darrere de la còmoda.
Exposició d’ornaments litúrgics a la sagristia major de l’església durant les festes patronals.

2002:
Exposició de la indumentària mariana de la Mare de Déu del Llosar, de la Puríssima i de la Mare de Déu dels Dolors al cor de l’església durant les festes patronals.
Confecció de penjadors i guardapols per a les capes i casulles del culte, que formen part del patrimoni de l’església.
Recollida de signatures per a recordar a la Conselleria de Cultura que des de 1994 s’havia sol·licitat la declaració de BIC per a l’església (Bé d’Interés Cultural, que és el nivell màxim de protecció i reconeixement que es pot otorgar a un edifici) i que encara no s’ha resolt.
Concert barroc a l’Església Parroquial patrocinat per l’associació Luís Miralles del Carro.

2003:
Visita guiada pel poble a càrrec de Raúl Sirvent.
Sol·licitud al Consell Valencià de Cultura de reconeixement dels mèrits artístics de l’església i de totes les seues pertinences com a BIC.
Exposició fotogràfica sobre les fases constructives i les característiques de l’arquitectura de l’església al cor, durant les festes patronals.
Creació de la Comissió Pro-Restauració del Temple.
Visites i entrevistes amb diferents autoritats i organismes per a conseguir la restauraració de la teulada, donat que el mal estat provocava danys importants a l’interior de l’edifici.
Obertura de comptes als bancs de la localitat per a recaptar fons i confecció del “templemetre”.
Informe del Consell Valencià de Cultura, en sessió de 22 de setembre de 2003, declarant la pertinència de la declaració de l’Església de Vilafranca com a BIC.
Col·locació de teles metàl·liques a les finestres de l’església, del campanar i de la torre per evitar l’entrada de coloms. Nejeta dels detritus.

2004:
Exposició d’obres d’art donades gratuitament pels autors a la sala gòtica de l’antic ajuntament, inagurada per Na Carmen Alborch.
Recital de piano a l’església a càrrec del pianista Moon-Chang Rock, amb la colaboració de David Barreda i Neus Signes.
Subhasta popular de les obres d’art, dins de les festes patronals.
1ª fase de la restauració de l’ermita de Santa Bàrbera.

2005:
2ª fase de la restauració de l’ermita de Santa Bàrbera.
Concert coral a l’església a càrrec de l’Orfeó “Stella Maris” de l’Obra Social de la CAM, dirigit per Enrique Muñoz Sancho.
Nejeta de les voltes de l’església i retirada d’enrunes, restes d’animals, excrements, etc.
Loteria i rifa per a traure fons per a la comissió.
Confecció i col·locació d’una vidriera per a Santa Bàrbera i d’un vidre a la finestra lateral.
Restauració de la capa pluvial de vellut roig.

2006:
Reconstrucció de la teulada de l’església i canvi dels jous de les campanes.
Rehabilitació de la teulada de la Torre de Conjurar i dels merlets.
Arranjament de la paret de la Torre per la part de darrere de l’església, que antigament trencaren per a instal·lar la calefacció.
Retirada dels conductes de la calefacció que trencaven l’estructura de la golfa.
Nova instal·lació de la llum i nou sistema d’il·luminació a l’església.
Neteja de tots els sants dels altars de l’església.

2007:
Concert coral a càrrec del Cor de l’Acadèmia d’Orfeu de Castelló i l’Orquestra Supra Música de Vilarreal.
La Ministra de Foment notifica a l’Ajuntament la concessió d’una subvenció per al projecte de restauració i adequació museística de la Torre de Conjurar.
La Comsissió continua treballant per tal d’aconseguir subvencions per a la neteja de les façanes, el canvi del terra i la neteja interior de l’església.

Fins a ací. Espero que hageu tingut prou paciència. Tschüs!

comissió

2007-09-10T23:32:00.001+02:00

I ara una cosa una miqueta més seriosa. Tots sabem que al poble hi han moltes associacions i això ens ompli d'orgull perquè és una font de vida i activitats per a Vilafranca. Podríem dir que és bo, no? Però hi han alguns aspectes que potser estan un poc descuidats. El tracte que ha rebut "l'art" del poble no ha estat mai massa acurat. Potser són massa les persones que no saben/sabem fins a quin punt és rica Vilafranca artísticament parlant. Estem eclipsats per Morella i no veiem el que tenim. A cadascú el que li toca, Morella és preciosa i blablabla, d'acord, però Vilafranca té coses interessants i de molt de valor.

I ací volia anar a parar. Des de fa sis anys un grup molt xicotet de persones està lluitant per recuperar patrimoni i per cuidar el que tenim, que no es perga. Aquesta gent es va començar reunint de forma ocasional i avui en dia constituixen la "Comissió Pro-restauració del Temple Parroquial". Com a membre de la comissió que sóc, em fa molt de goig poder explicar algunes de les coses que hem fet, perquè trobe que el treball ha estat intens i que és prou desconegut. Així, he decidit fer una espècie de monogràfic sobre tot el que s'ha fet durant els sis anys de vida d'aquesta comissió. Açò és un exercici de propaganda pur i dur, però també m'agradaria que servira de mostra, primer per a pendre conciència del que es té, i segon per a vore que els xicotets esforços tenen recompensa i que es poden aconseguir moltes coses mentre que es recupera patrimoni, es coneix millor la pròpia història i es fan activitats.

Sols un detall pràctic. Seran 7 entregues, la primera de totes demà (xq avui em va lento internet, viva ono!). Són curtetes i intentaré posar moltes imatges per a que siguen més agradables. La primera és un resum d'activitats fetes, després en venen 4 de coses que s'han restaurat, modificat o millorat, a continuació en trobem una d'objectes que s'han trobat i recuperat i finalment una de projectes de futur. Espero que les gaudiu.

Com que la comissió és "del temple" aprofito i deixo imatges de l'església de vila, que m'encanta.

"clics"

2007-09-10T23:11:00.000+02:00

Aquest post és per a tractar de posar en marxa la maqueta de Vilafranca feta de playmòbils! Es podria fer un concurs, igual com el de les casetes de pedra en sec. Estic segura que molta gent té a casa miniatures de cases, o places de bous, o castells, o "fuertes" o baixells o coses d'eixes que quan èrem menuts ens fabricàvem o fabricaven per a que jugàrem.

Va, va, seria taaaaan divertit....

Les imatges que deixo tb són una miqueta d'art, d'anar per casa, per supost. Són d'un vell projecte que vaig fer fa uns anys. Representa que és una repodrucció de l'església de Vila, de la seua planta, clar. I una xicoteta dramatització, amb personatges i decorats, per a donar-li realitat. Evidentement ara es veu rudimentari, però va ser tota una proesa fer eixes fotos i que eixira algo. En fi, a vore si va avant la idea, mmmmmmm.

P.S. el projecte ve inspirat per dani, hahaha! Per cert, algú sap perquè es diuen "clics"?.

ciao

2007-09-06T19:14:00.001+02:00

Com ja sabreu ha mort Pavarotti. Com en la darrera ocasió que va faltar un "gran" de la nostra professió, tampoc no en sabia massa coses d'ell. I com passa sempre quan hi ha un esdeveniment així, l'allau de dades que ens oferixen els mitjans de comunicació ha fet que avui descobrira moltes coses d'ell que no sabia.

M'agradaria pensar que el que diuen d'ell, que va popularitzar l'òpera fent-la arribar a tot el públic, és cert. Malhauradament ací no tenim massa tradició operística (quants teatres d'òpera hi ha com a tals a Espanya?) i és una llàstima, però per a totes aquelles persones que el van gaudir i que van ser felices amb ell sempre quedarà la seua veu.

Deixe un parell d'enllaços per si teniu curiositat.

Açò és precís?!?

2007-09-05T22:08:00.000+02:00

NOTA DE PREMSA del passat cap de setmana:

A la 1.45 de la matinada del dissabte 1 de setembre, primer dia que obria la casa després de les vacances, quan Ca Revolta acabava de tancar, les persones que estaven recollint el bar escoltaren sorolls fora i després van veure un jove que se'n pujava a la finestra i feia un tret contra el vidre amb una pistola de perdigons. Quan varen eixir es trobaren les pintades -Mai catalans. Fora d'ací. R.V. (Veure les fotos que s'hi adjunten). I uns pocs joves que fugien corrent.

Avisada la policia, es va presentar una dotació uniformada de la Policia Nacional, la qual, davant les explicacions en valencià del personal de la casa, va dir: 'si sigue hablando usted así, nos vamos'. Després es van personar policies no uniformats que seguiren les diligències.

Denunciem una vegada més les agressions dels grupuscles feixistes i anticatalanistes contra l'esquerra i el valencianisme, reclamem l'efectiva actuació de la policia davant aquests actes repetits i considerem inacceptable la sistemàtica lesió dels drets lingüístics dels valencians tan habitual per part de la policia.

Ca Revolta

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/61947

Que la gent no té una altra faena? Serà precís que vagen a tocar els collons i de pas fer malbé el mobiliari? Perquè no es quedaran a casa descarregant adrenalina d'una altra forma? Aiiii! Per cert, els arguments que dónen per a odiar als catalans són contundents. Quin inici de curs més guai, eh...

con la iglesia hemos topao

2007-09-04T22:18:00.000+02:00

Copiant-li el títol a Xavi Castillo (no puc deixar de recordar la seua espectacular actuació a Vilafranca que em va fer plorar de la risa) reprenc la meua activitat del blog. Hallo!

Avui, 4 de setembre vos confesaré una cosa: tinc un greu problema d'administració del temps. Mai en tinc suficient, sempre em falta i se'm queden mil coses per fer. Fins i tot en els dies que no tinc "cap obligació" (hahahaha) em falta el temps. M'organitzo fatal i m'entretenen (i jo sola m'entretinc) de seguida. Total, que entre unes coses i altres ja fa dies que volia escriure i encara no havia arribat el moment. Així que ara, en lloc d'estar veient pelis de xinos amb amparo i jose angel, estic de cara a l'ordinador. De moment sols vull deixar una coseta que m'ha arribat i que ha fet que li pose al post aquest títol.
Em pareix increible que aquestes coses seguisquen passant. Ara que, després de llegir els piropos que li van deixar a dani l'altre dia, crec que ja em començo a curar d'espant.

Bé, la cosa és la següent (copio literalment):

Si estàs d'acord amb el contingut de la carta ompli el formulari
de baix amb les teues dades i polsa Enviar, per a enviar un email a
l'Arquebisbat i a l'alcaldesa de València

A l'Arquebisbat i a l'Ajuntament de València
Davant el greu afront que suposa per a les víctimes del franquisme
i les seues famílies, i per a la societat democràtica en general, la
construcció a València per part de l'Arquebisbat de l'anomenat cridat
macrosantuari dedicat a 233 víctimes innocents de la Santa
Croada, en un terreny públic de quasi 4.000 m2 donat per l'Ajuntament
de València, en el lloc més car de la ciutat i valorat en milions
d'euros,

DENUNCIEM el següent:
1º.- No poden considerar-se innocents a membres d'una
organització que com l'Església Catòlica, es va aliar entre uns altres
amb Hitler i el feixisme italià de Mussolini, per a executar un colp
d'estat criminal contra el govern legítim de la II República,
constituït després d'unes eleccions lliures i democràtiques, que va
costar la vida de centenars de milers de persones.

2º.- L'Església Catòlica, una vegada finalitzada la guerra, creà,
juntament amb els militars colpistes, tota una indústria de la
repressió que va afectar a tots els sectors indefensos de la població:
xiquets i xiquetes, persones majors, ferits, malalts, etc, i als
demòcrates que havien defensat l'ordre constitucional, la llibertat i
la democràcia, posant al servei de la maquinària repressora els seus
edificis per a ser habilitats com presons, i creant ex profeso
ordres religioses d'homes i de dones per a exercir de carcellers/as.

3º.- Entenem que el "macrosantuari es construeix per a desviar
l'atenció de l'immens horror que va ser la repressió del franquisme a
València, del que donen testimoniatge les 26300 persones enterrades en
les immenses Fosses Comunes del cementiri (moltes d'elles llançades
ni tan sols un taüt), els camps de concentració creats per tots els
llocs, els Consells de Guerra Sumaríssims, etc.

Per altra banda, a dia d'avui, després de 30 anys de democràcia,
les víctimes del franquisme no han estat rehabilitades, ni jutjats els
responsables i col·laboradors del genocidi i de la repressió, i ens
trobem per contra que, després de 70 anys d'honors i reconeixements,
els religiosos que van donar el colp d'estat han arribat, fins i tot,
a ser canonitzats per l'Estat Vaticà, en una clara apologia del
feixisme i del colpisme.

Davant aquesta situació,
EXIGIM la paralització immediata dels treballs del macrosantuari
i la devolució a la ciutat dels terrenys donats per l'Ajuntament de
València a l'Arquebisbat, de manera que siguen els esmentats terrenys
destinats a equipaments i serveis públics.
Atentament,

Fes click a: http://www.forumperlamemoria.org/spip.php?article121
Rellena el formulario con tus datos y pulsa Enviar.

No està malament, no? Si el tema és cert, té tela. I si no ho és no deixa de ser curiós que se li puga donar credibilitat, que pensem que són capaços de fer coses aixina. Viva rita! ué!

De moment i per a ser el primer dia ho deixo ací. Tinc moltes coses que voldria comentar però en futures entregues, que si no m'enrollo mogolló (i si no tb!). D'imatge deixo algunes cosetes de Mark Rothko , a vore què vos pareix... per cert, va viure de 1903 a 1970. Espero que el disfruteu!

P.S. A que no sabeu què em vaig trobar ahir agranant la casa? Les restes d'una cucareitit...

les cuques

2007-07-31T12:26:00.000+02:00

Segons el diccionari de la RAE, una cuca és:

cucaracha.

(De cuca, oruga de mariposa).

1. f. cochinilla de humedad.

2. f. Insecto ortóptero, nocturno y corredor, de unos tres centímetros de largo, cuerpo deprimido, aplanado, de color negro por encima y rojizo por debajo, alas y élitros rudimentarios en la hembra, antenas filiformes, las seis patas casi iguales y el abdomen terminado por dos puntas articuladas.

3. f. Insecto del mismo género que el anterior, con el cuerpo rojizo, élitros un poco más largos que el cuerpo y alas plegadas en abanico. Es propio de América.

4. f. tabaco cucarachero.

I jo afegiria que són aquelles estimades amigues que plaguen la ciutat i que ens esperen a la porta de casa (què mages que són que ens la cuiden mentre que no estem), pel carrer o inclús a la cuina. Ou yea! Són les grans oblidades de la societat! Sempre perseguint-les i matant-les sense cap tipus de cosideració. És que els humans som del que no hi ha, eh, com que són xicotetes i fastigoses, ale, a espaxurrar-les sense cap mirament ni pietat. Pobretes, sort que tenen un refugi natural a la ciutat de València, tan bruta i semi-putrefacta. És l'hàbitat ideal, elles són felices ací i ho demostren corrent pels carrers i les portes de casa. És que si jo fòra cuca també vindria a viure ací...

Redéu, què bruta està València! Fastigosa, abandonada i deixada. La borera de ma casa dóna llàstima, trencada, amb taulellets de quatre o cinc formes diferents i prou mal posats, plena de taques i coses indefinides apegades... i el jardinet de la gran via... en estat deplorable. L'altre dia no sabia si riure o plorar quan vaig vore al treballador minucipal intentant tallar la... gespa? Ací va la foto, que no te desperdici.

En fi, que no sé si em reacostumaré a viure entre tanta brutícia i fem, ni en una ciutat que mira taaaaan poc pel ciutadà. Les comparacions són horribles però és que crec que estem molt malament en aquestos aspectes. Que no ho veiem?!?!? Quina tristor (i fàstig) per favor!!!!

En deustch deixaré "der Kakerlak", que significa cuca. I d'imatges deixe a El Bosco, amb la "Pedra de la bogeria" i al treballador de casa, pobret, tallant la terra, ai! Ah, ací deixe l'enllaç del català, que se m'havia descuidat.

P.S: a este país no plou mai?!?!

variaet

2007-07-13T21:34:00.000+02:00

Potser l'altre dia em vaig posar a escriure el post de despedida de Graz i no vaig explicar massa o gens què ha passat en tot aquest temps sense publicar. Evidentment he tornat a Spanien (oh je!). Però des del dia "dels sonrisitas" vaig fer dos exàmens més, un dels quals he suspés (quina dona més aspra, redéu), vaig liquidar papeleo per graz (horrible burocràcia austríaca), vaig fer una última vegada de guia turística, vam tocat un últim concert amb la banda de graz i vam preparar aigua de valència, també vaig ingerir més Bier en aquells tres dies que en l'últim mes, em vaig despedir de molta gent, clar, i ja de tornada vam viatjar per aústria, itàlia, frança i espanya (però sols de passada), hem batejat a la meua fillola (que és taaaan guapa), he fet classe de clari, ué!, he desfet mil maletes (i he guardat el contingut, que això és horrible, ufuf) i m'he retrobat amb el meu llitet de valència, oh sí!. En resum, pues coses de la vida.
I ja està, el més important que em queda per saber és si podré arreglar d'alguna forma lo de l'assignatura suspesa i ajustar els crèdits per a acabar la carrera, que ja ho vorem. Quina mala sort topar-me amb aquesta professora tan punyetera. Diuen que, en realitat, la gent que va fent la púa d'esta forma es fa desgraciada en la medida que va fotent als altres... no sé si em consola massa perquè la que ha suspés sóc jo i la que igual no acaba la carrera sóc jo. En fi, sols espero que Frau A. tinga una cagalera descomunal tot l'estiu i que se'l passe dins de caseta, ale, ahí, ben aborrida i escaldada.

I ja en l'àmbit quotidià, sabeu que l'Alhambra no ha eixit 7meravella del món? Jo tio, la meua creuada a favor no ha donat massa resultat. Sempre ens consolarà que l'estàtua de la llibertat tampoc no ha eixit, jejej! Ací podeu vore els resultats, que també estan molt bé. És el que passa quan es fan votacions així alegrement, que cadascú usa el seu criteri i que potser els resultats no són massa "justos" o equilibrats. Llàstima perquè es perdran coses per a l'Alhambra, però tampoc és massa greu perquè igualment ha rebut molta publicitat.

Per cert, ja he tastat el metro a manises. Està molt bé, és ràpid i còmode tot i que és fosc perquè és un trist metro. Però com que jo no he estat i no ho sé... ich habe eine Frage, bitte. Han posat més trens nous o es funciona amb els mateixos d'abans? Pregunta super maliciosa, ho sé. Bé, se m'ocorren moltes altres preguntes sobre el metro i demés coses de valència. Hi ha algú que les fa en veu alta molt millor que jo. L'enllaço.

No se m'ocorre molta cosa més per a comentar. Mmm, neus, són les nou del matí, normal. Me'n vaig a fer coses útils (o no). Que paseu un bon cap de setmana. Les escultures són de Modigliani (en honor a magui i anacleto) i en Deustch "Keine Ahnung", que vol dir "ni idea". Was machst du nächste Jahre? Keine Ahnung! Jijiji, Tschüs!

bis bald

2007-07-12T22:45:00.000+02:00

Tot just es cumplís la meua primera setmana a casa. El meu erasmus ha conclós i la meua aventura per Àustria amb ell. S'han acabat els problemes amb l'idioma i les professores punyeteres, ué! però també estar soleta a casa i fer la meua. Ara torno a viure en família i "en societat". I m'agrada. M'agrada molt la sensació d'estar a casa, entre la gent que conèixes i estimes, sentir-me útil, m'agrada retrobar als amics, la ciutat fastigosa i estimada a la que visc, descobrir les novetats, soprendre'm de que la gent parle en castellà pel carrer (Oh, Gott, Ich verstehe alles!!!), no sé, moltes coses, no es poden resumir. Però també anyore molt el que he deixat darrere meu... Graz, els amics, els companys de la banda... tot i que encara no he tingut massa temps per a trobar-ho a faltar, de vegades em sorprenc a mi mateixa pensant en quant tornaré, en què deuen estar fent ara o en mil xicotetes coses que allà eren la vida quotidiana, la meua vida quotidiana i ara ja són part del passat, el meu passat i la meua història.

Estic molt feliç d'haver anat, he gaudit moltíssim, tot i que no tot han estat rises i han hagut moments per a tot. Però és la vida, no? I igual de feliç d'haver anat ho estic d'haver tornat. Pareix com si mai haguera marxat, la gent, la ciutat... la vida ha seguit sense mi, igual com ho farà Graz, que seguirà acollint a la nova gent (i a la no tan nova) com si res haguera passat. Trobe que Graz és una ciutat meravellosa que et seduís i t'atrapa i que val la pena anar-hi. Jo me l'estime moltíssim, és la meua altra llar i crec que si decidiu anar vos agradarà. I els que ja heu estat no podeu deixar de donar-me la raó, no? Sí, es fa estimar, sniff!

En fi, neus, tot continua, així que fes-te a la idea i cap a avant. D'il·lusió no te'n falta i d'energia tampoc. De base física estàs un poc més fluixa però res que no és puga arreglar, jeje. Així que potser ha arribat el moment de dir-li adéu a Graz... o millor fins prompte. Sí, millor fins prompte... also, bis bald, Graz!

els sonrisitas

2007-06-26T19:50:00.000+02:00

Però quina ràbia que em donen els sonrisitas-guaperas. Acabo de fer l'examen de Deutsch i la gent s'ha pegat una copiada increible (que no m'ha servit de res perquè el sector copiador estava massa lluny de mi i no m'he pogut aprofitar... i és una merda perquè m'hauria vingut genial, que m'he deixat dos preguntes en blanc!!!).

Que la gent se copie me dóna igual, ací qui més qui menys s'ha copiat alguna vegada i si jo ho haguera pogut fer avui ho hauria fet, que falta me farà. El que me molesta és que hi havien dos tios amb l'agenda electrònica damunt la taula, descarat, copiant i traduint, ale, amb l'agenda electrònica!! (per si no ha quedat clar). Això és passar-se! I qui eren eixos dos tios? Pues els sonrisitas-guaperas. És que com els estic odiant ara mateix. És taaan injust. Però començo a vore que la vida és aixina i que sempre guanyen els sonrisitas-guaperas-caradures que li tiren morro a les coses i no tenen gens de vergonya. Ahí, ñeñeñeñe, amb la seua sonriseta profident i el seu estilazo, ahí, quina ràbia em donen, en serio. I és que damunt parlen bé alemany, no els calia. No sé que em molesta més, que hagen fet trampa d'eixa forma (tan descarada) o que els que ho facen siguen els guaperes-sonrisitas-profident.

Llanço una campanya per a que els guaperes no facen garrama ni triomfen! Ells ja VAN de guapos, ja no els toquen més privilegis. Buuu, fueraaaaaaaa!!! Visca la gent normal i els lletjos i també els guapos que no van de guapos (que simplement són guapos i no els cal anar de). Ale, ahí queda dit, quin descans.

Les cadires són de Mackintosh i el alemany, das Lächeln, que significa el somriure. Ooooois!

aficions de carrer

2007-06-22T20:47:00.001+02:00

És que és una altra història i de vegades m'agrada molt més que la nostra. Els austríacs (com a mínim els de Graz) tenen molta afició a fer coses pel carrer i estar de festa contínua. Avui també. Tenim montat a la plaça un tingladillo amb una macro pantalla i moltíssimes cadires. Estan retrasmetent en directe el concert d'apertura de l'Styriarte. L'orquestra de la ràdio ORF amb Hannoncourt dirigint, Quinta de Beethoven i Misa en Do. I la plaça està plena de gent mirant el concert. He baixat abans una estoneta per a vore què passava (perquè des de casa ho sent de primera però no veig res) i m'he trobat entre mogolló de gent esperant a que començara. Fascinant! Per cert que durant el descans ("Pause") estan fent una explicació de la Quinta, que la van a tocar de seguida. Quan coneixes el que vas a escoltar i saps alguna coseta sempre és més divertit i agradable. Estan en tot. M'agraden!

Quin serà el secret per a que estes coses funcionen, sempre tinguen gent i isquen bé? En açò tenen una altra cultura, la del carrer, la de fer coses tots junts, la d'aprofitar el bon temps... no sé, sols veig que hi ha molta vida pel carrer, sempre. I m'agrada. També em fixo en que sempre estan menjant, facen el que facen el menjar juga un paper molt important. Concert-picoteo, festival-picaeta, misa-dinar, sempre que hi ha festa hi ha un "puesto" de llonganises, kotelets i cervesa o qualsevol comestible... Serà aquest el secret? Disfrutar simultàniament per diferents sentits? Qui sap... el cas és que a la plaça s'està de luxe, bona música, calor de la gent, ventet fresquet, gelats super bons... ací sí que saben viure! Mmm, com trobaré a faltar aquetes cosetes, no saber mai què em trobaré al baixar a la plaça. Perquè eixa és una altra qüestió, tenen la mateixa facilitat per a fer festa que per a montar i desmontar tingladillos, escenaris, casetes diverses... és que és una altra forma i avant. M'agraden!

Restaurierung...?

2007-06-22T18:04:00.000+02:00

Avui he fet el meu segon examen. Ara ja sols me'n queden tres! El d'avui anava de restauració i conservació, blablabla. Me pareix un tema que pot ser increiblement aborrit o super interessant, depenent de com ho enfoque el mestre en qüestió. Bé, esta mestra ho ha enfocat molt guai (i això que no entenia quasi res, jiji) i m'ha agradat prou. El que vull deixar són unes quantes imatges de l'estat d'algunes obres abans i després de que passaren per les mans d'altres artistes.

El tema té molla perquè el concepte de restauració és una cosa que ha anat evolucionant moltíssim i el que es pensa avui dista prou del passat. La idea ara és prou raonable: primer previndre i després actuar (quan no hi ha més remei). Per a previndre el primer seria estudiar l'obra i la seua història, el segon analitzar els factors de deterioro i risc i determinar en quin estat està mitjançant un diagnòstic (fent estudis documentals, de condicions ambientals, anàlisis fotogràfics, d'irradicació, microscòpics, tèrmics, d'ultrasons, químics...) per a intentar dur a terme una actuació de prevenció, de control i manteniment. I quan no hi ha més remei és quan s'hauria d'actuar directament sobre l'obra, conservant els materials, netejant i reomplint els buits (si es pot, si estan documentats, etc)... Açò és un super resum que segurament es podria discutir. Però conté les idees principals, que són conèixer, respectar i fer coses que es puguen desfer. El cas és, restauració sí o no? Quin tipus? La història és realment interessant i ens ha donat teories de tota mena i totes elles amb els pros i contres.

Crec que aixina podreu entendre millor el perquè d'aquestes imatges. Avui a ningú se li ocurriria pintar per damunt d'un quadre, o retallar-lo, repintar-lo a la moda o reomplir els buits que té com si mai li haguera passat res... però en altres èpoques ha estat una cosa normal (els seus motius tenien, més o menys compartibles). Tenim exemples d'actualització a nous gustos, d'adaptació a nous formats, de recuperació de buits, de retoc total, d'adició de nous elements... i també, a l'esquerra, una radiografia que ens mostra com Van Eyck es va repensar la posició de la mà del senyor Arnolfini. És curiós vore com canvia una obra segons el color, com van vestits els presonatges o els elements que se'ls afegisquen, no vos pareix?

Per a acabar, en alemany una cosa que em fa motla gràcia, que no tenen "present continu". No diuen "estic fent, estic estudiant, estic dormint", diuen "faig, estudio, dormisc" i segons el context o la inclussió de la paraula "jetzt" (ara) ja saben quan és. Què grans que són! Estan fatal estos germans... que disfruteu de les imatges. Per cert, l'examen bé.

Prüfung

2007-06-19T20:27:00.001+02:00

Hallo! Perdoneu per la desconexió però és que estem en exàmens (en deutsch!!) i no tinc massa temps. Entre exàmens, disgustos amb profes, assajos, concerts (ja em tocat el concert de Saint-säens, taaaaaaan bonico!! viva Lukas!) i disfrutar del poquet que em queda "ich habe keine Zeit".

Acabo d'encetar la temporada d'exàmens del Sommersemester 07. En principi estic contenta perquè acabo de fer un examen oral en batiburrillo de català-castellà-italià-alemany i he aprovat. I dic en principi perquè tinc un regust estrany ja que el professor directament m'ha regalat la nota. Així de fàcil. L'examen era d'art de la primera meitat del segle XX i l'home m'ha preguntat per Picasso i el Guernika. Ja veus, una cosa que no m'havia ni mirat perquè jo havia estudiat més globalment, rollo entendre els mecanismes que mouen l'art d'eixa època i no tant pensar en una obra concreta. Aixina que per contar-li quatre coses m'ha posat un 2 (un notable). Fascinant. I no estic "nye" no perquè no crega que me'l meresca. El que em fastidia és que havia estudiat prou i que crec que conec prou bé el tema i em sembla que m'ha regalat la nota, perquè el que m'ha preguntat i el que li he contestat no era difícil (bendita iconografía de tercero, que bien me sabía el cuadro, menos mal). Aixina que l'home ha fet una obra de caritat, que l'agraisc, però me molesta un poc que m'haja regalat la nota... jo sabia més coses!!!! És el de sempre, no? Que els exàmens no demostren el que saps, que és sort, que blablabla però és que açò ho trobo exagerat. Vale que m'ajuden i es porten genial (no com ella) però regalar les coses d'esta forma, em fa sentir un poc mal. No és que no coneguera la matèria o que no ho meresquera per coneixements, però el que m'ha preguntat no sé si val un notable. En fi, al remat una assignatura menys, ué!

I parlant d'assignatures vos parlaré d'una professora que m'està donant molts problemes. Ella em dóna una matèria molt important, de la qual depen que acabe la carrera ara o en juny de l'any que ve! Sols és eixa assignatura, tot depen d'ella i li és completament igual. La història: l'assignatura (de la qual no diré el nom, que mai se sap qui llig el blog) és de les meues preferides. En Espanya està dividida en dos i el la part que ja tinc feta vaig traure un 10. Amb açò vull dir que l'assignatura se'm dóna bé i m'encanta. Pues bé, la dona en qüestió no em vol ajudar, no em vol fer l'examen oral, no em vol deixar fer un treball extra, res que em puga ajudar a millorar la nota de l'examen, que serà un "asc"... quina ràbia, és que en esta assignatura sóc bona! Ella diu que no em preocupe que l'examen serà fàcil. Senyora, com li he d'explicar que no és una qüestió de la matèria, que és una qüestió d'idioma!!! Sí, ho sé, la responsabilitat és meua per plantar-me en àustria sense saber parlar alemany. Però l'erasmus no era un apropament de cultures, blablabla? Que no m'he integrat o què? Sóc una (guiri) més de Graz, estic integrada, he fet amics del món, he deprés alemany, toco a la banda de la uni de graz, isc per ahí, puc distinguir les diferents birres de àustria, quasi m'he adaptat als horaris, he anat a picnics a l'Stadtpark, tinc un tàdem en Moni, jo què sé .... pues a ella li és igual. Li té igual enviar-me a juny de l'any que ve per 6 punyeteros crèdits (que ni tan sols és l'assignatura completa en espanya, rollos de convalidacions). La qüestió és que ella és massa important i que no es pot rebaixar a ajudar-me. I de pas me fot viva! Ho hem intentat quasi tot (Julia, que és un regal del cél, i jo) però res. Després de parlar amb relacions internacionals i contar què passa i d'informar-me que no poden fer res (perquè és la primera vegada que se'ls dóna un cas així, que els professors solen ajudar, etc, i si no pensem en l'examen d'esta vesprada) l'estratègia a seguir ara és la d'intentar que em deixe fer l'examen en castellà i que jo busque/pague un traductor. No crec que em deixe però açò ja és medida desesperada!! Si, ni per eixes em deixa, pues hauré d'acabar la carrera en 7 anys (què trist, per favor). Sniff! Ja vos aniré contant el culebron este que tinc montat.

I poca cosa més. He anat posant imatges de coses d'art de principi del segle XX (no totes, el pensador-cagador simplement és que em fa gràcia). No tinc ganes d'explicar-les, un altre dia. Però sí que voldria dir que quant més art contemporani estudio més m'agrada. Quina llàstima que a la carrera no es parle més d'açò. Bé, me'n vaig a estudiar que encara em queden 4 examens. Per cert, que encara no sé segur quan torno però el cap de setmana del 7-8 de juliol ja estaré segur. No vull pensar en despedir-me de graz, ufuf, he viscut tantes coses ací!! Podríem dir que he tingut de tot i que ja em sent una miqueta (o molt) de graz i que no sé si vull marxar ja (ara que començava a pasar-ho tan bé!) Però per una altra banda tinc moltíssimes ganes de tornar, de rependre la meua vida, etc. Tinc coses massa importants a casa... i a més les xiquetes creixen super ràpid (que nora ja camina, collins!). Aixina que promptet "fahre ich nach Hause" i en una companyia inmillorable, oh si!! Això és lo millor de tot. Quines ganes!!!

Una última qüestió i ja acabo (que si de normal sóc rollera imagineu ara que portava tants dies sense escriure). Totes les imatges que he posat són molt importants per a la història de l'art. Totes són art, totes van suposar un pas més en l'evolució de les arts i del pensament. Potser la que haja posat en concret no, però sí el seu autor i/o ideologia. L'art del segle XX (com a mínim de la primera meitat) resulta molt interessant perquè trenca amb molts de segles de tradició i s'ha de fer un esforç per tal de conèixer-lo i, si no disfrutar-lo, com a mínim que no ens "moleste". En un altre moment potser podem obrir la polèmica de l'art, l'elitisme, el capullisme, etc, però un altre dia, bitte. Seria interessant, oder? Bé, ara sí que si, vos deixo i fins a algun dia, no sé quan, depen (es kommt darauf an) dels exàmens, clar. Bussi.........

donants

2007-06-08T11:24:00.000+02:00

També m'ha arribat açò. No tinc massa temps per a elaborar-ho aixina que ho publico tal i com ha arribat. En alemany donació és "die Schenkung". Ciao...

Amb motiu del Dia Nacional del Donant d’Òrgans, que com cada any se celebra el primer dimecres de juny, la UNIVERSITAT JAUME I i l’associació ALCER Castalia (Associació per a la Lluita Contra les Malalties Renals), realitzen una campanya per a la promoció de la donació d’òrgans entre la comunitat universitària.

A l’adreça següent trobareu un fullet que aclarirà alguns dels vostres dubtes relacionats amb la donació d’òrgans elaborat per a commemorar aquest dia. http://www.uji.es/CA/serveis/prev/prodserv/salut.thtml#17

Com podeu col·laborar?

Fent-vos donant d’òrgans.
Només heu d’emplenar el formulari de donació i des d’ALCER us faran arribar el carnet que us identificarà com a donant d’òrgans. Per a això, seguiu alguna de les indicacions següents:
- Empleneu el formulari que trobareu a l’enllaç http://www.alcercastalia.org/haztedonante.asp?id=6 i feu-nos-el arribar a través del web.
- Ompliu el formulari que apareix en el fullet de donació http://www.uji.es/CA/serveis/prev/prodserv/salut.thtml#17 i que podeu trobar a la taula instal·lada al Àgora durant aquest dia, així com al Centre Sanitari de l’UJI (planta baixa de l’edifici TD) de forma permanent. Podeu lliurar l’imprès de donació al Centre Sanitari o enviar-lo per correu ordinari a l’adreça d’ALCER Castalia:

C/ D’Enmig, 22 – 2n I, 12001, Castelló de la Plana.

Promoveu la donació d’òrgans.
Comuniqueu la teua decisió i animeu altres persones que es facen donants.
Col·laboreu com a voluntari/ària en les accions que ALCER organitza amb la finalitat de promoure la donació d’òrgans: campanyes a peu de carrer, xarrades informatives i de sensibilització, captació de donants…
Si voleu més informació, només heu de contactar amb ALCER al 964 228 363 o a través del correu electrònic: alcer@alcercastalia.org

HI HA VIDES QUE DEPENEN DE TU
FES-TE DONANT

marxa ciclonudista

2007-06-08T11:15:00.000+02:00

Mireu que m'ha arribat. És prou interessant, no? Jeje, jo sé d'una que s'apuntarà segur, no A? Atenció als consells, no tenen desperdici! En alemany, bici es diu "das Fahrrad". La imatge és de M. Duchamp.

SI NO VAS A VENIR PÁSALO

Sábado 9 de Junio 2007: Paseo Ciclonudista Valencia
Salida a las 17:00 horas (5 de la tarde). Feria Alternativa (entre Puente Exposición y Puente de Las flores) www.ciclonudista.net

Marcha ciclonudista mundial
¡¡¡Justicia en las calles!!!

CONSEJOS PARA LA GENTE NUEVA
. Llevarse una mochila, alforja o bolsa para dejar la ropa. No hace falta venir
desnud@ Desde casa.
. Quien se encuentre incómod@ puede traer máscaras o pintarse el cuerpo o incluso
dejarse el calzoncillo, braguita, bikini o bañador puesto (no hay que forzar nada,
la verguenza también es un derecho)
. Venir con ganas de pasarlo bien.

Más consejos en www.ciclonudista.net

saint-saëns

2007-06-05T19:56:00.000+02:00

Els propers 17 i 30 de juny tenim concert a Graz amb la banda i entre altres moltes coses toquem "Introducció i rondó capriccioso" per a violí i banda simfònica (sense comentaris) de Saint-Saëns. Jo no coneixia esta obra i m'ha captivat. Ahir la vam assajar amb el violí i mater mea, és que quasi em va caure la llàgrima, quanta felicitat. És que vaig disfrutar tantíssim!!! Aixina que no puc deixar de penjar uns videos d'aquest concert. En deixo sols dos (de l'any de la coca), un amb orquestra (atenció a les cares dels xiquets,açò no sé de quina peli deu de ser) i un altre amb piano (que va a tota castanya però sobre gustos colors, no?). Si alguna vegada ho podeu sentir en directe no desaprofiteu l'oportunitat, és genial, sobretot cap a meitat obra, ohhhh, Wunderbar! Super!! Em desdic, mai deixeu d'aprofitar l'oportunitat de sentir música en directe, és una altra història. Espero que ho disfruteu molt, ooohhh!!!!

Gallina de pell....

fotos

2007-06-05T18:56:00.000+02:00

Lo prometido es deuda aixina que ací van algunes fotos del diumenge. És una llàstima perquè em falten algunes parts de l'atuendo (jaqueta, barret, corbatilla) però és que feia molta calor! De totes formes el modelet no té desperdici. Ahí a l'esquerra hi ha una mostra de com és, oh sí! (no es veu massa bé xq vaig tirar la foto ràpid i d'estrangis, però vos podeu fer una idea). M'encanta perquè és com el dia eixe que van les bandes a castelló a la madalena, hehe! La meua imatge és una mostra de heroicitat perquè per a haver dormit sols una hora després de moltes de bailoteo tampoc no faig molt mala cara, no? hehehe... serà el xalequillo que m'afavorís, l'hauré de proposar per a la banda de vilafranca, jajajaa!!!

La cosa va ser tipo el dissabte, gent menjant i bebent, però jo crec que en lloc de ser una festa popular era una festa un poc "sectil". Es feia en una escola catòlica, super escola-ricaxona-catòlica i estava ple de gent jove amb molts xiquets. I damunt em vaig haber d'engolir una misa en alemany. Té castanyes perquè no ho faig a casa (ni ganes) i ací toma, de pleno. El millor és que tot i ser en un idioma diferent esta misa sonava exactament igual que la "nostra misa" (o la nostra que la seua). Que poc originals.

Bueno, dixo unes quantes fotos del dia, de tot el que hi havia montat, d'una dona amb el trage típic d'Estíria i d'alguna gent més per ahí. No cal que explique més, visca la imaginació. I què bé que viuen, senyor. Després diuen dels espanyols...

fest

2007-06-02T19:58:00.000+02:00

Ara vinc de tocar en una festa típica de Graz. Vos conto, la cosa és que a la banda de la universitat toca una xica-dona que em va preguntar si volia anar a tocar a una festa típica que es fa a un barri de la ciutat. I clar, no es pot rebutjar una oferta així. I ahí que he anat. La setmana passada assaig i avui concert. Jo no sabia on em ficava i ha segut tota una sorpresa. M'imaginava algo tipo un concertillo de pasdobles però a la austríaca. Inocent! Recordeu la imatge final de "el senyor dels anells" (la peli) en una festa i gent jalant i ballant? Pues era aixina però sense coets i amb poqueta gent ballant. I no era una marxa darrere d'una altra (ací no es toquen pasdobles, o no molts, jejej...) sino que tocavem, descans, tocar, descans, tocar, jalar, tocar, birra, tocar, descans, etc. Molt divertit. I a més vestits amb trage típic de tocar: pantaló negre, camisa blanca, jalequet morat, jaqueta verda i barret. Clar, jo d'això no en tinc, aixina que m'han dixat el jalequet i la jaqueta, que em venien unes tres talles grans, fabulós. Com que demà repetim, a vore si em faig alguna foto, oh si! El millor de tot és (a part de tocar, birra+würstel i cobrar, cosa que no esperava) conèixer els costums d'altres pobles. És fantàstic! Què grans són, és que saben com disfrutar de la vida.

Així que aquesta ha estat l'aventura d'avui. Ah, este matí també hem anat a jugar a futbol amb tota la gent de la banda. Ens han apallisat (5-0) en un partidet que ha durat uns deu minuts però ha molat. Jo no sóc massa donada a este tipo de coses però si una cosa he deprés ací en graz és que si no ho faig ara no ho faré mai, aixina que s'han d'aprofitar les oportunitats i si ix un partidet, pues partidet. I si ix concertillo de marxa radetzky, pues concertillo. I si ve el papa, pues a pegar-li foc, jajajaja! nooooooooo!!!! tot i que ganes no en falten, lalallaaaa.

Res, que estic contenta. M'ha costat agafar-li la marxa a açò però ara a tope. Llàstima que ja s'acabe... però quines ganes que tinc de tornar tb!!!! (Ja queda poc). Bé, espero que vosaltres també disfruteu del que teniu ara (visca els examens, les oposicions i els treballs!). Jo de moment m'hen vaig per ahí una estoneta. Besis a tots! Ah, en deustch: Bursche (que al diccionari ve com "mozo" però és xic o jove) i Mädchen (que seria moza o xica). La imatge és de Botero, "Sommiant". Fins prompte! Tschüs!

der Papa und der Onkel.

2007-06-01T18:55:00.000+02:00

Ahir mateix van marxar mon pare i mon tio Rafa. S'han quedat molts poquets dies però ha estat molt xulo, intens i cansat també, jeje. Tampoc no faré resum des les aventures i desventures que hem viscut però si que deixo algunes fotos per al record. M'ha fet molta il·lusió que vingueren, que es prengueren la molèstia i també que decidiren invertir el temps en açò. Gràcies!!

El cas és que ha segut marxar el pare i el tio i han omplit la ciutat d'unes banderes molt especials. Als valencians ens portaran uns records inoblidables. Si nenitos, la ciutat ara és blanca i groga! Mecanguen tot! No vaig tindre ja prou en soportar valència l'any passat? I damunt el papa no ve a graz, va a un lloc de peregrinació que està perdut per la muntanya. M'hauré d'enterar bé perquè com vinga ací a mi me marejaran segur perquè visc a la plaça major de la ciutat, a dos pasos de la catedral. Joeeeeeer, el ditxós ratzinger!!! Ja vegeu, quina mala sort, per favor. Geduld!! Que no siga res. De moment sols pengen banderes de llocs oficials, no n'he vist per les cases però todo se andará. No sé si em dóna més ràbia o risa. Este home no se podria estar quetet a sa casa? I callaet? Què cansino que és!

A tot açò, resulta que ahir ens van passar una enquesta a la uni que no vaig poder contestar perquè tenia un vocabulari massa concret i no entenia una xufa. Té igual, la cosa és que l'enquesta anava sobre la relació de la religió i la qualitat de vida, blablabla i et preguntava coses tipo "en tu familia ha abortado alguien? cómo se trata la muerte en tu casa?..." clar que això és el que jo vaig entendre, jeje, vete tu a saber. (Açò és lo millor, entendre tres paraules i montar-te la teua historieta. El mal és quan són coses importants però si no és super divertit). Ens van dir que era per a una xica que fa una tesi de nosequè (una oaraula molt llarga amb moltes consonants seguides). No sé, no sé, potser era control del nivell de religiositat pre-papa. Mai ho sabré.

Pues bé, per a anar acabant, vos conto que pare es diu "Vater" (però es llig fatea) i que tio/oncle "Onkel". Ah, i papa "Papst", el Papst Ratz! Em queda el consol que la propera ciutat a la que aniré ja no me'l trobaré perquè ja ha estat. Bééééé!! Ratzinger2 - Neus0. Snif!

furremol!

2007-05-28T23:06:00.000+02:00

Açò ho he tret del blog d'una xica que sempre té cosetes molt xules i interessants. Aquest vídeo és com el que vivim al país valencià on alguna cosa no està bé, on aparentment tot funciona i evoluciona, però que en el fons no està "bé". Disfruteu-lo, si podeu (molesta mogolló!!!).

Bé pues, fins la propera i ànims per al que ens espera. Per cert, sabeu que a Àustria volen que la gent vote als 16? lalala, adéu...

no entenc

2007-05-27T22:48:00.000+02:00

Tot i que encara no s'han donat els resultats finals de les eleccions ja dono per bo el que estic escoltant. A València ella ha arrasat, fins i tot amb més avantatge que abans. No entenc res, ara mateix sols tinc unes ganes de plorar que no me les puc aguantar. Què serà de la nostra (la meua!) ciutat?. Evidentment que no s'afonarà ni res per l'estil però poc a poc s'asemblarà cada vegada menys a la meua idea d'una ciutat de qualitat. No pot ser, no entenc res.

Estic trista, desolada. Com pot ser? Què han de fer els polítics per a que ja en tinguem prou d'ells? És que ens dóna tot absolutament igual? És que mentre que nosaltres estem bé o aparentment bé els nostres veïns ens tenen igual? És que tenim prou amb la festa i l'aparença? Tan rics som, que no necessitem que ens milloren les coses? És que.... és que no entenc res. 20 anys de la mateixa persona són molts anys i el poder és molt dolç i crea adicció. Espero que no pense que té carta blanca per a fer el que li vinga en gana.

Em sent molt malament. Tenia la il·luisó real de que les coses podrien canviar un poquet, però no en aquesta direcció. Ai, com pot ser? Em podria passar la nit fent-me preguntes i donant-li voltes però crec que no trobaré una resposta perquè simplement ha guanyat qui no volia que guanyara. Però crec que no em faltaven motius per a dessitjar que les coses canviaren.

La imatge és "In ictu oculi" de Valdés Leal. En Deustch, Wahl, que significa elecció.

gent

2007-05-25T15:39:00.000+02:00

M'ha passat una cosa ... ho he de contar. A vore, ahir necessitava fotocopiar-me uns papers per a una assignatura i havia d'anar a la biblioteca a demanar-ho. Jo no sabia com fer-ho, entre altres coses perquè hi han moltes biblioteques universitàries i a eixa en concret no havia anat. Total, que vaig, ho demano i la xica em contesta noséquè, super ràpid. No vaig entendre res. Li demano que m'ho repetisca però més "asplaiet" i res. I passa de mi i aten a una altra xica. L'altre xica em diu que vaja en ella, que vol el mateix. Resulta que no estaven allí els apunts perquè algú se'ls havia endut ja. Aixina que me'n vaig darrere de la xica, ja calenteta perquè la de la biblioteca no havia estat massa amable i jo, segons com em salta la tecla, tinc molt poca paciència. I en estes ocasions en les que veig que no entenc el que em diuen i em sent indefensa em poso super nerviosa.

Total, que jo darrere la xica número1. Arribem a la fotocopiadora, acaba de fotocopiar la xica número2 (la que tenia els apunts previament) i la xica número1 es cola i es fotocopia ella el que vol. Més mosqueig. Per fi em toca, em pregunten si tinc targeta d'estudiant i jo els dic que sí, però resulta que la fotocopiadora dels nasos va en targeta però ha de ser monedero perquè et cobren d'ahí, no pot ser una fotoc. amb monedetes (d'eixes que t'estafen i es queden les tornes, que et cagues en tot però són eficients), no, és una punyetera fotoc. legal. Total que no em puc fer les fotocòpies. Més mosqueig. La xica2 es posa a explicar-me no sé què i no li entenc. Li demano que més poc a poc i resulta que m'estava diguent que he d'anar al banc i fer-me la targeta, blablabla. I jo, ja enfadada xq ja era hora de classe, perquè no em podia fer les fotocòpies i xq eixa assignatura m'anirà fatal (xq la professora ha decidit que d'ajudar-me res i que si no tinc prou nivell d'alemany és el meu problema, ah, i que no puc fer un treball extra pel meu compte per a pujar nota, precissament per a contrarrestar l'examen que m'eixirà fatal, xq no i punto), pues ja enfadada, estava ordenant les fotocòpies originals per a dur-les a la biblio i les xiques (1 i 2) es posen a explicar-me un rollo blablabla, (que tampoc no entenia) i em diuen que si per a que et donen les fotocòpies has de deixar un carnet, blablabla, que si per favor, que si alomillor, blablabla i al cap d'uns minuts entenc que el que volen són els originals per a tornar-los elles a la biblio i que li donen el carnet de nou. Joer amb els austríacs i la seua punyetera educació. Pues que no em podien dir "coñoooo, dame eso que lo tengo que devolver yo" i arreando. Que si "por favor", que si "si no te importa"... perden tant de temps en l'ús del subjuntiu que s'obliden de demanar el que volen. Pesats! Ai, de vegades els mètodes directes espanyols són molt millors. Així que en un arranque de mala educació, quan vaig poder compendre què volien i els vaig donar les còpies de mala manera, vaig soltar en espanyol "joer, no era tan difícil" i me'n vaig anar a classe enfadada com una mona i sense les còpies. Així que vaig passar el dia mosquejada amb mi per tindre tan malíssim caràcter perquè al remat eixes xiques no tenen cap culpa i sols volien ajudar.

Però l'anècdota no acaba ací. Ara bé la part bona. La cosa és que este matí tornava a tindre classe. I qui s'ha sentat al meu costat? La xica número2. I de seguida, supermaja, m'ha preguntat que si ja havia pogut fer les còpies. I jo li he dit que no i he dessitjat poder tornar a ahir per a no ser tan maleducada i tocanasos. Aixina que li he demanat disculpes per haver-me comportat tan malament amb elles ahir i li que ho lamentava molt però que quan no entenc a la gent em poso molt nerviosa i ella m'ha dit que no, que al revés, que de vegades no tenen massa consideració amb els estrangers... bueno, és que m'ha tocat la loteria. Jo vaig sembrant la mala educació i va tinc la sort del segle. Quina persona més amable i comprensiva, per favor. Hem estat xarrant un poc i ella mateixa m'ha preguntat si volia que em deixara els apunts de classe. Es pot ser més considerada? És que tinc molta sort, de veres. I també em sent molt avergonyida perquè sempre m'ha de traicionar el mal pronto. Personalment deprenc més lliçons de moments aixina que de les classes o el que siga. Ja veus, d'una "mala" esperiència he tret una bona persona. Quina sort...

I fins a ací l'anècdota. No vos pareix que és meravellós? Ara m'agradaria tornar a la uni sols per a poder fer el bé a tots els erasmus que trobe! L'esperit de la bona samaritana s'ha apoderat de mi. Ara que, per una altra part, no em cal anar a la uni per a fer-ho, no? Crec que vigilar el mal geni seria un bon començament. Mmmmm, difícil. En fi, ja aniré contant. Per cert, que esta història em recorda moltíssim a la d'Aloy i el taxista-buen-samaritano de Còrdova. Quins temps!

Uf, he tornat a escriure un post super llarg. No sé què sóc més, si rollera o metepatas, mater mea. Bueno, sols que la imatge de dalt és d'un mosaic prou vellet que representa a Alejandro Magno lluitant. Ací més informació. I en alemany "nett", que significa amable, agradable, simpàtic, bonico... esta és fàcil de recordar, no? Ale, fins la propera.

el diumenge

2007-05-22T16:07:00.001+02:00

El diumenge són les eleccions. En què penso a l'hora de votar? El que tinc clar que el meu vot ha d'anar cap a l'esquerra (esquerra no és sinònim de psoe!) perquè m'han educat així i perquè a mesura que em faig gran trobe que és l'opció amb la que més m'identifique. Cabilant i reflexionant sobre les coses que es veuen i s'escolten arribo a conclusions.

En primer lloc voldria que manara algú a qui la nostra llengua li importara de veritat. Crec que seria interessant que en lloc d'estar sempre mirant cap a catalunya ens dedicàrem al nostre creixement. També algú per a qui els temes socials foren una prioritat. Exemples pràctics: València és una ciutat amb molt bon clima i és tota plana, no m'explico com no tenim un sistema de transport públic millor. Parlo de bicicletes, d'un millor tranvia, d'una xarxa de bus puntual i més variada (pel centre de la ciutat quasi tots els autobusos fan el mateix recorregut), i ja que estem que siga més barata!, parlo de més zones peatonals (o sols sense cotxes particulars) i de fomentar els espais a l'aire lliure. De no aprofitar qualsevol forat que hi haja a la ciutat per a fer un edifici. Un altre exemple: l'altre dia ja vaig parlar del nostre ambulatori, que està nou, és molt bonic i blablabla però que dóna un servei no massa bo. Qui no s'ha desesperat esperant a la consulta o esperant que vinga el metge a casa? O a qui no li han donat hora per a d'ací dos mesos? Més exemples: ja heu pogut vore el reportatge sobre el conservatori, que està en un estat deplorable. No cal dir on han anat els diners que haurien de ser per a tindre'n un de nou. Però el que no m'agradaria és que el nou fóra com Velluters, bonic per fóra i inacceptable per dins. On s'ha vist que a l'aula d'orquestra no puga haver intruments de percussió perquè no caben per les portes!?!?! Jo no vull a gent que em faça "el Palau de l'òpera més gran i més tot". Jo vull a algú que mire pels estudiants i que faça un palau de l'òpera si cal, però a la medida de la ciutat, no dels turistes o de la postal. Crec que la qualitat ha d'anar sempre per davant.

Ja he dit en moltes ocasions que crec que València cada vegada està més bruta i deixada. El cert és que està plena de flors i de pijaetes però el dia a dia és una incomoditat i un fàstig. Els contenidors nous plens a vessar per sobre de les voreres, la contaminació lumínica (en ma casa no es fa mai de nit), els parcs fets malbé (podeu visitar el de ma casa tb), barris deixats, comoditats per als cotxes, el món de les falles (amb el seu abans, mentre i després) bé, etc... saber que la resta de ciutats estan igual o pitjor no em consola. Vull viure en un lloc de qualitat, que pense en mi, que al final sóc qui hi ha de viure. I ja que estem, que tracte millor als inmigrants (algú s'ha passetjat pel Túria a poqueta nit?). I que conserve millor el seu patrimoni (vease el cabanyal, el cementeri jueu, el centre històric, el propi carme, les restauracions oleole que es fan dels edificis com per exemple les torres de quart, el folklore vlencià, etc).

També voldria un govern que mire cap a tots els punts del territori, no sols cap a la costa. El turisme de platja i sol està molt bé però crec que se'ls ha escapat de les mans. En primer lloc, el litoral valencià dóna angúnia. Poblets xicotets de pescadors que han desaparegut i s'han convertit en ciutats a les quals preferisc no adjetivar. Estem perdent els arrels. El pogrés i el turisme són bons, és més, crec que la vinguda de nova gent és necessària. Però no entenc com aquesta gent no s'involucra i es fon amb nosaltres. No entenc com hi han poblacions on la gent de fóra ni tan sols s'ha molestat en dependre el nostre idioma o el castellà, em té igual. És que estem construint mini anglaterres i mini alemanies o el que siga ací. I no es fa res! La gràcia de viure per ahí és involucra-te amb lo nou, per a viure com a espanya però en l'estrager, et quedes a espanya. Venem la terra dels nostres avantpassats a preu d'or però perdem l'essència. Compensa? I del tema de costa i interior, no vull algú que mane que es dedique a invertir en coses "suposadament guais" a la costa i coses "horribles" a l'interior. On van els parcs eòlics? A l'interior. On va la pressó? A l'interior, i quan més cap al nord millor. I no estic jutjant la bondat de cap de les dues coses però qui vol tindre-ho a sa casa? De ben segur que els qui ho han decidit no. Pues ale, a l'interior que no diuen res, i per si de cas ho farem rapidet i sense informar, no siga cas que protesten. No és que vullga un Marina d'Or o un Terra Mítica a Vilafranca (noooooooooo), el que em sembla injust és com es repartixen les coses. I posats a dir coses, em sembla increible que per a fer-ho els importe una merda arrasar el que siga. Total, què més dóna una paret de pedra més o menys o un camí històric que desaparega?

I parlant de repartir. Tampoc no vull que em governe algú més interessat en els rics que en la gent normal o amb més necessitats. A València s'estan fent moltes coses però crec que no estan molt dirigides cap als "normals". El paradigma d'açò és l'America's Cup. Qui es done una volteta per la Malvarrosa i després pel Cabanyal crec que no necessitarà que li ho explique. No es tracta de no voler que es facen grans coses esportives a València, es tracta de que les coses es podrien fer millor i que, ja que s'han d'invertir tants diners, que no s'aboquen tots al mateix sac (i a poder ser que s'invertisquen tots i que no es perguen per les butxaques de ningú) i que es repartisquen una miqueta més per la ciutat. Ah, i ja que estem, que no es facen coses tan sumament horteres, per favor, que pareixem "nous rics". Crec que no ens podem acontentar en que ens facen coses boniques o simplement que es facen. Hem de decidir quin tipus de futur volem, quin model de ciutat i jo crec que açò és pa per a avui i fam per a demà. M'agradaria vore com estaran totes aquestes coses en uns anys. Volem events i coses grans però que interessen a la gent i que ens beneficien a tots, per favor.

Tampoc no estaria malament que es donaren explicacions i xifres de certes coses, com la vinguda del papa. Suposo que allà on va el papa passa igual, que uns estan super feliços i els altres en contra. Per principi i per les meues conviccions crec que no ens feia cap falta que vinguera el papa, sobretot un papa tan "modern" com el que hi ha ara. Comprenc que siga el guia espiritual de moltes persones i un cap d'estat i etc però és que este home diu unes coses que em semblen barbaritats. Jo em pensava que l'església era una altra cosa, que estava al servei dels humils, per a treballar amb i per als necessitats. Crec que amb moltes de les afirmacions que es fan avui des de la casa d'aquest home (o ell mateix, sols cal pensar en la seua recent visita al Brasil) fan més mal que bé. Perquè hem de financiar amb diners públics (que ni se saben quants són) que vinga? Perquè ens hem de gastar no sé quants mil euros en canviar les flors del pont de les flors? Per l'amor de déu (i mai millor dit), quin govern tenim? Jo no vull un govern de l'aparença, el fasto, el boato i el despilfarro. Que hi han moltes coses a fer! I em dóna igual si sóc demagògica, crec que açò no es deu de consentir.

Per a anar acabant, tampoc no voldria que em governara algú que no siga capaç d'assumir responsabilitats quan les coses no ixen bé. No m'agraden les persones que sempre estan amanides per a tirar-li la culpa a un altre o per a dir que, "ai, qui s'ho podia esperar, això". Quan estàs a càrreg d'una cosa, quan no funciona o hi ha un accident, siga de qui siga "la culpa", l'última responsabilitat és teua. Jo crec que en això consistís manar, per a lo bo i lo roïn i no sols per a les medalles. I trobe que també és important atendre a qui patís les conseqüències d'aquestes desgràcies. No vull dirigents que passen d'algunes víctimes. Els afectats pel metro encara esperen mentre que els de l'hepatitis seran atesos de seguida (tot i que si se'ls hagurea fet cas al seu moment potser haurien pogut parar abans a aquest metge i podrien haver ajudat a les víctimes durant el procés). No dic que no ho meresquen, que no se'ls haja d'indemnitzar lo més prompte possible, és que la cosa està en que s'ha d'estar al costat de tots, i no sols dels qui tinguen les càmeres de tv o la ràdio a prop. I parlant de tv, sols diré una cosa: canal9... tv de qualitat? Tant de bo!

Segur que em deixe mil coses per dir. Açò que tenim ara són eleccions als pobles i les comunitats, hem de mirar pel que pensem que és millor per al dia a dia, ens hem de fixar en les coses xicotetes i pensar si seria possible que milloraren o si ja ens va bé com estan. I pensar en el futur. Avui he llegit una cosa que m'ha agradat molt, l'enllaço. M'agrada sobretot pel principi., com sempre molt encertat, dani. Poc més puc afegir. Jo també en tinc prou de tanta història. No estaria malament que per una vegada el proper governant pensara una miqueta més en el poble. Impossible? Qui sap... l'esperança és l'últim que es perd i les persones de vegades ens poden sorprendre en bo, no?

Gràcies per la paciència als que hageu arribat fins a ací. No pretenia ser ni neutral ni res d'això. Sols volia deixar les meues impressions. Per favor, si penseu alguna cosa igual o contrària vos agrairia molt que m'ho contàreu. Crec que aquestes coses quan més es parlen millor funcionen. Ànim i voteu tots i totes el diumenge a qui de veres penseu que ho ha de fer bé o millor. Cadascú sabrà qui és eixa persona. És important, és l'únic que tenim. La imatge és del Palau de la Música de València.

què bé!

2007-05-21T19:30:00.000+02:00

Suposo que el títol del post ja ho diu tot. Què bé! Què bé m'ho he passat i què contenta estic del viatge a Luxemburg. Em pensava que seria un rollo perquè tota la gent que anava al viatge parlava alemany (natürlich)... i amb el meu super Deutsch i els meus encants socials creia que ho anava a passar fatal. Però no! Sorprenentment he segut molt social i he parlat moltíssim d'alemany, amb milions de faltes i mil situacions superdivertides perquè he soltat prou barbaritats sense voler, però bé. Ah, i també he estat ambaixadora de la nostra llengua i els he ensenyat a dir prou coses. És genial perquè els sents parlar en valencià o en castellà i penses, "Osti, jo parlo igual de malament o pitjor en alemany i m'entenen, fenomenal!".

Bé, el cas és que hem fet moltíssimes coses. Són pragmàtics estos austríacs. En tres dies ens ha donat temps de tocar dos concerts, fer dues visites diferents per Luxemburg, de fer xaranga dos vegades, de jugar a futbol (i diversos jocs més) i de fer festa (això tots els dies). Dels concerts poca cosa a dir, sobretot que vaig disfrutar molt. La qualitat potser no era massa elevada però el bon ambient i la felicitat que es respiren ho compensen tot. Això sí que és jugar un instrument!

De les visites que per Luxemburg vull comentar alguna coseta més. El primer dia van anar a vore la séu de la Filarmònica de Luxemburg, que l'ha feta Ricardo Bofill (qui a més detindre un fill "perjudicat" -i més inteligent del que pot semblar- és un arquitecte prestigiós). L'edifici em va encantar, per dins i per fora... Ens van dur per totes les sales i em va molar moltíssim. No vaig poder evitar pensar en el nostre Palau de la Música, que és un dels meus edificis preferits de valència. Els dos són molt diferents però amb moltes coses en comú. Era com vore una cosa ja coneguda però nova. No sé, no tinc paraules. Sols que m'agraden aquestes experiències perquè fan que valore més el que tenim a casa. Ah, disculpeu per les fotos però no vaig aconseguir que eixiren millor i per internet no n'he trobat de l'interior que siguen més bones. La foto de baix és de tots, a la part de darrere de la "Philharmonie", amb la solana de cara. Com sempre, els baixets davant...

I l'altra cosa que voldria contar del viatge és que he conegut a gent de molts diversos països i que he viscut una experiència "multicultural" que no em pensava. Per a mi hi ha un abans i un després d'aquesta beca i el punt d'inflexió el marca el viatge. Han hagut de passar molts mesos fins a que he descobert el perquè de l'erasmus i em sent molt feliç! Perquè és important mouret pel món, viatjar, conèixer altres persones i cultures, blablabla... sempre és el mateix, conèixer. Deu de ser el moment de l'entusiasme, que encara em dura però crec que amb el coneixement es pot anar a qualsevol part i tot es pot aconseguir. Mmm, definitivament neus encara estàs entusiamada. Descobrir que pots ser sociable i caure bé a la gent t'ha trastornat. Lalalalaaaaaa..... De tota manera ha estat meravellós. Cada conversa encetada o cada persona coneguda eren com una xicoteta victòria. Estic taaaaan contenta, de veres, és que és molt bonic per a mi. Haureu de tindre paciència (die Geduld) perquè crec que d'açò en tindré per a prou temps. Ho sent, no tots els dies descobrisc facetes meues que m'agraden!

I com que sempre es deprenen coses noves, a part de tot el vocabulari i espressions d'alemany, també m'han contat que Àustria és el segon país del món on més cervesa es veu per habitant a l'any: 140 litres. Si descomptes a tota la gent que no beu (xiquets, grans, no bebedors...) això dóna una interessant xifra. I jo dono fe de que és possible perquè no he vist mai beure tant i ni tant seguit. El dissabte van mamprendre a l'hora de dinar i fins a l'endemà a l'arribar a Graz. Tot el viatge d'autobús dale que te pego... com no es maregen?!?. Estos austríacs bojos i supercerveseros m'encanten! Sie sind super!

Una última línea per a deixar dos enllaços més que no em cabien per ahí: el de Luxemburg com a Capital Europea de la Cultura 07 i un altre de Bofill. Sent molt si ha resultat pesat (és com si vos haguera passat els carro de diapositives del viatge o el vídeo de la comunió) però em feia molt de goig compartir tot açò. Gràcies per la paciència! Bis bald!

el conser

2007-05-16T13:43:00.000+02:00

Per gentilesa d'Amparo, ahí va una edició més de la nostra "maravillosa" terra. I ja que estic aprofito per a deixar un enllaç molt interessant, trobe que val la pena dedicar-li uns minuts a llegir-ho. Va sobre les enquestes. La imatge és de Signac, la poso un poc per a il·lustrar eixe món de fantasia i aparença en el alguns voldrien que vivírem! Ah, i en Deutsch, açò és genial, és que no tenen res que desaprofitar estos austríacs. Per a dir que tenen molta feina o moltes coses que diuen "Ich habe Stress". T'ho pots creure? De moment algú et pot preguntar, "Tens estrés?", i el que vol saber és si estàs ocupat. Són únics!
Bé, fins la propera. Y ánimo Amparo, lo de la mesa no será para tanto. Y a ver si puedes meter mano o hacer que misteriosamente desaparezcan algunas papeletas....jajajajja!!!!

luxemburg

2007-05-15T15:30:00.000+02:00

Com que no sé si tindré temps de publicar el post "del 27" abans de demà vull deixar dos apunts. El primer és que este matí he sentit que es preveu que el pp tornarà a tindre majoria absoluta a les properes eleccions a la Comunitat. És més, que encara tindrà més vots que a les darreres. Hi han coses que no entenc, o els valencians ens aconformem amb poc, ben poc, o les persones que no voten a la dreta es quedaran a casa o és que estem bobos i prou. Què més han de fer per tal de que no els vullguem? És que si em digueres que vivim que te cagues, però ni tan sols aixó. Un exemple, l'ambulatori de ma casa l'han fet nou però anar a consulta seguís sent una aventura, saps quan arribes però mai quan eixiràs! (Sí, la nostra metgessa de capçalera deixa molt que dessitjar però resulta que a la seua planta hi han 2 o 3 consultes que jo no he vist mai obertes). El cas és que haurem de patir quatre anys més de "faig el que em dóna la real gana, açò és maravillós". Per favor voteu, els canvis són bons i necessaris (clar, que si esperem que el canvi siga per part del psoe anem apanyats. Ai, quin futur que ens espera!!!).

Bé i l'altra cosa que volia dir és que demà de nit me'n vaig a Luxemburg a tocar amb la banda de Graz. Oh sí! Me fa una perea que no vos podeu ni imaginar però crec que al final molarà. Viatjar sempre està guai, conèixer llocs, tocar per ahí... a més serà una oportunitat de fer un intensiu de Deustch de moooltes hores seguides. Serà fins al diumenge, així que si algú vol alguna cosa d'allí que m'ho diga. Els seus dessitjos seran escoltats.

M'abellís penjar uns vídeos de la pel·li Fantasia, que m'encanta i que m'han fet passar moments molt especials. Amb tota la cursileria Disney, espero que els disfruteu! En alemany paraules que impliquen negació d'algun tipus o quantitats xicotetes: nie, ohne, nur, nein, fast, nichts i kein. Signifiquen mai, sense, sols, no, quasi, res i cap...etc. La imatge és de Duchamp "Le cheval majeur". Fins demà o el diumenge o dilluns.... qui sap.

curiositat

2007-05-12T18:23:00.000+02:00

Mentre vaig rumiant el proper post,8 (que aviso ja, va dels meus dessitjos per al proper dia 27) em feia goig per una vegada posar sols imatges. Totes són del mareix artista, Andre Derain a qui acabo de tindre el gust de conèixer un poquet millor. Ací podeu llegir alguna cosa sobre ell. El que més m'agrada d'açò és vore la quantitat de coses diferents que pot fer un artista, que Velázquez és algo més que Las Meninas, Picasso que el cubisme i Miguel Ángel que la Sixtina.
Per cert, en alemany, com que va d'art, el verb pintar és "malen" i tocar un instrument de música "spielen" (que també significa jugar).
A disfrutar del dissabte! Jo mentres estudiaré Deutsch, que falta que em fa. Ciao...

coses que podem arribar a fer

2007-05-10T13:04:00.000+02:00

Com que he vist al blog de Pau que van a passar el documental "Ja en tenim prou" a Vila (què grans que sou!!) voldria penjar alguns dels curts que m'han emocionat més, per diferents motius. No he pogut evitar que em caigueren las llàgrimes mentre els veia. Llàgrimes d'indignació, de ràbia, de pena, d'enuig en mi mateixa i sobretot de tristor. Com hem deixat que passe açò? Espero que les coses canvien, començant per mi, que visc acomodada sense fer res. Merda! Vaig a penjar quatre dels que més em toquen, el del botànic perquè ho visc de molt a prop. Eixe solar està al meu carrer i sóc testimoni de la lluita que s'ha dut a terme per salvar-lo de l'especulació. El del Cabanyal perquè no fa molt vaig passar per la platja del cabanyal i em va recòrrer un calfred de vore el que estan fent amb tot el rollo de l'America's Cup dels collons i por em fa pensar què poden arribar a fer (tenint en compte que per a fer-ho es puliran a tots els veïns que faça falta, les construccions i qualsevol cosa que se'ls pose al davant). El de la Calderona, per a que no se m'oblide que estes coses passen i que les xifres i les paraules no són més que això. I el del territori perquè crec que conté una gran raó: "és que no comprenen que els diners no ho compren tot? si no vull diners, deixam la terra, deixam la meua forma de viure, que estic molt a gust". No cal dir res més.

Tot i que hagen posat tans problemes i impediments per a que es puga vore, espere que el missatge arribe i que no se'ns oblide.
La imatge és "L'home Vitruvià" vist per Leonardo da Vinci. I en deutsch, "der Grund, -¨e", que significa Motiu.

es regnet

2007-05-08T22:06:00.000+02:00

Està diluviant a Graz. M'encanta quant plou amb aquesta força que pareix que res no puga parar l'aigua. D'açò ma mare en diu "el món s'afina". Després de tota una vida d'escoltar-la, encara no sé massa bé què significa aquesta afirmació, però m'agrada. Està tronant. És en aquestos moments de melanconia que trobo molt a faltar ma casa. M'encanta quant plou amb aquesta força que pareix que res no puga parar l'aigua. Em posa trista i contenta. És com si la plutja fora el teló sobre el que sommiar i deixar-se dur. Seguís tronant i plovent. M'encanta quant plou amb aquesta força que pareix que res no puga parar l'aigua. Potser mai tindré jo aquesta força? Em recorda al poble a l'estiu i a la ciutat en hivern. Als xaparrons de la mare de déu del llosar i a les turmentes que em desperten a mitja nit al llit de valència. M'encanta quant plou amb aquesta força que pareix que res no puga parar l'aigua. Ara també em recordarà a aquell dia, temps era temps quan era jove, que estava a Graz i que va ploure tantíssim. Aquell dia que vaig deixar la persiana alçada per tal de vore com queia i queia sense parar, per tal de vore com s'afinava el cel d'Àustria. Em recordarà a ara, a avui. M'encanta quant plou amb aquesta força que pareix que res no puga parar l'aigua i que em fa sentir que jo podria tindre tanta energia com ella per a fer el que vullga.

mag

2007-05-08T14:47:00.000+02:00

Després de cinc dies genials, ahir se'n va anar Magui. Jo he tornat a les meues rutines, a estar soleta a casa i a estudiar. Com una boja a fer tots els deures que no he fet estos dies (tot per al final, com no) i a recordar els dies tan guais que m'ha regalat Mag. Tampoc en aquesta ocasió vaig a resumir el que hem fet (i contar anècdotes tampoc perquè sols ens farien gràcia a ella i a mi, fins i tot a julia i resi) però sí vull agrair-li la visita i explicar-vos que m'ho he passat molt bé i que ja l'anyoro. Como dice tu señor novio, eres la mejor. Y como decimos nosotras, nadie se ha vuelto gay por el señor topo...! (memorable capítol dels simpson). Por cierto, se ha puesto la camiseta rosa! Y hay fotos!!!

Aprofitant que Magui m'ha donat barra lliure per a penjar el que vullga vos dixo unes fotos de Graz (en Schlossberg i Schlosseggenberg) i de Viena (en Karlsplatz i en els jardins del Belvedere). I en alemany una cosa que no té res a vore però que em fa molta gràcia. A vore, ratolí es diu "die Maus,-¨", rata es diu "die Ratte,-n" i consell es diu "der Rat,-¨e". Així, "das Rathaus" no és la casa de rates, sino la casa del consell, és a dir, l'ajuntament. Jeje, m'encanten aquestes tonteries!

P.S. oye, perdona, tienes algo ahí en el pelo......................
Tschüs!

Wunderbar!

2007-04-29T19:25:00.000+02:00

Per a qui no ho sàpiga hi ha en marxa una campanya d'elecció de les "Noves 7 meravelles del món". Tots coneixem alguna de les "7 Meravelles del món antic" i del que es tracta ara és de triar-ne set més. La idea és molt interessant i seria genial si, com podeu sospitar, no es limitara a ser tot un tingladillo sacaperras muntat al voltant del tema. Quan entreu a la pàgina on heu de votar (ho heu de fer! i vos donaré motius que a mi em convencen) voreu que hi ha de tot, des de viatges organitzats fins a una tenda on-line. El cas és que, estratègia comercial o no, la cosa tira avant. I perquè ens hauria de preocupar una cosa així? Perquè tenim una candidatura que ens toca de ben a prop, l'Alhambra.

La quëstió és que s'hauria de triar segons uns criteris que vagen més enllà del pur patriotisme (que en aquestos casos aflora massa ràpid) o de coses tipus "he estat allí" o "els americans em cauen mal, no els vote" o "és que és bonic". Per tant, a l'hora de votar s'ha de pensar una miqueta, clar que els motius abans esmentats són importants i vàlids però no han de ser els únics. Molaria saber més coses del que es va a votar. Suficient? Pues no, perquè jo he votat segons el que sabia dels meus estudis d'història de l'art però clar, si tenim en compte que la meitat de les coses no les he estudiades mai, pues caguerà també. En resum, que intenteu votar de la millor forma possible i au.

I per què haurieu de votar? Molt senzill, perquè la cosa va en marxa, no pararà perquè nosaltres deixem de votar. És un projecte que va avant. Així que, per a que isca una altra meravella, que isca l'Alhambra, que és el que ens pilla més a prop i que té moltíssima història i sabor... i perquè és increible, home! Pels seus patis corren molts segles d'història, històries de diferents cultures i pobles. A més és tot un regal visual. Ja sé que em poso horterilla però és que és cert. S'ha de conèixer i s'ha de vore en directe. I no hem d'oblidar que si eixira com a una de les 7 noves meravelles seria una molt bona notícia, tan per al monument (perquè són diners amb els quals es pot conservar) com per al poble "granaíno", que són molt majos i, ja que estem, que tenen una ciutat que mola moltíssim. És que al remat és una qüestió turística i de diners...i per a que s'ho emporte un altre, pues que s'ho quede l'Alhambra, que mèrits no li'n falten! Vos deixo un enllaç amb una xicoteta història de l'Alhambra, per a que tingueu més motius a l'hora de votar. I per favor, voteu (ací)!!! S'ha d'aconseguir que isca! Un parell d'enllaços més: enllaç eins, enllaç zwei. Per cert, quan es vota es trien set candidats d'entre els 21 que hi han, no és un vot únic, per a que vegeu que podreu apostar per més llocs, però l'Alhambra tb!!!!

I en alemany, avui els números cardinals de l'1 al 10. Eins (ains), zwei (etsvai), drei (drai), vier (fia), fünf (funf, funf, a vint-i-cinc de desembre.....jjeje), sechs (seks), sieben (siiiiiben), acht (ajt), neun (noin), zehn (tsen). I totes les imatges són de l'Alhambra, per descomptat. Voteu!!!!!

Universität

2007-04-27T20:09:00.000+02:00

Un dia de gener de 06 vaig entrar a internet i vaig estar soriejant els destins de les beques erasmus. Aquell va ser el principi de la meua aventura a Graz. Estic ací per a intentar acabar els meus estudis d'Història de l'Art i per a intentar apendre molt de clarinet. Bé, i tot el rollo de conèixer gent i una nova cultura, un nou idioma, blablabla. El cas és que no sé si podré acabar la carrera (perquè els professors maregen prou i el meu alemany és deplorable) i potser hauré de fer-ho a setembre a València (idea que m'horroritza). En el tema musical, pues sí, he pogut fer classe amb el mestre que volia i amb el qual pensava que no podria però al preu de que quan pot fer classe en fem i quan no pot, pues no. Això ha tingut com a greu conseqüència que hagem estat 3 mesos sense cap classe (toquem fusta que pareix que la cosa torna a arrancar i necessito preparar les obres!!!). I de l'assumpte personal podríem dir que la cosa va "asplaiet i amb bona lletra". Després de desperdiciar absolutament el meu primer semestre el segon sembla que anirà bé. He fet nous amics, estic eixint més, he trobat un bon tàndem i tinc projectes interessants en ment. Bé, estic satisfeta.

Però al que volia arribar, que m'enrollo i me desvio. L'altre dia a classe a la universitat em vaig posar a cabil·lar. Com que no entenc més del 20-25% del que diuen i sols pillo paraules soltes, tinc dos opcions, o bé montar-me la meua pròpia història amb el que vaig caçant (que no és massa bona idea perquè després les animalaes que podria soltar no tindrien desaprofitament-de vegades posar la paraula correcta és una merda) o m'empano i cabil·lo (opció sempre menys arriscada que l'opció 1). Així que les meues classes transcorren entre la còpia del powerpoint i la meua ment (i la seua capacitat quasi ilimitada d'anar d'un tema a un altre i entretindre's en xorrades... lo qual també és perillós perquè de vegades recordo coses que em donen risa i costa molt aguantar-se). Total, que l'altre dia, en un moment de desconexió cabil·lava jo en quines diferències trobava entre les classes d'ací i les de València. Evidentment l'idioma i tal. Però vaig descobrir (atenció, primícia!) que la principal diferència és que ací pensen! Sí senyor! Punt i a part per a que poguem païr açò.
Per descomptat parlo en primera persona i espero que aquesta revelació es complisca sols en el meu cas, però és que jo tinc la sensació d'haver passat per la carrera i haver perdut el temps. Anar a classe, escoltar torro i copiar el que diu el profe (que de vegades no sé qui s'avorrís més, si ell/ella o nosaltres) i abans de l'examen embutir i vomitar. No m'he sentit estimulada pels mestres per a pensar, per a voler investigar, per a plantejar-me dubtes... estic generalitzant i fer-ho sempre és injust. He tingut molt bons mestres (Amadeo, Vicent, Anacleto, ella), d'altres molt roïns i d'altres sense cor (ella), de tot. Però acabaré la carrera i no hauré aprés quasi res (si exceptuem el nivell visual). És que em fa vergonya quan algú em pregunta per coses d'art i la meua resposta siga "a això no et puc contestar" o "això no ho sé". Està clar que la meua actitut és, com a mínim, al 50% responsable de que açò passe (sobretot perquè la hª de l'art m'importa poc) però trobe que després de 300 crèdits alguna cosa més hauria de saber del que sé (qualsevol pot distingir entre Leonardo i Dalí, no cal una carrera). Total, que tot açò és perquè trobe que ací s'estimula més a l'alumne a pensar. És que si no, no s'enten. Tenen menys hores de classe i donen menys contingut que nosaltres i ixen millor preparats! Alguna cosa falla...
Diatriba de neus contra la universitat. A vore si ens espabilem (perquè de l'altre exemple que tinc que és el conservatori millor no parlar). Així que mentre que la uni se posa les piles jo vaig a saltar a un altre tema i vaig a fer-li el meu xicotet homenatge a Pablo, que s'ha espabilat i ja ha publicat la seua primera foto en portada al Llevant. Felicidades Pablo!! ¡Qué tío! Esto se merece que te decidas y vengas a verme...o una birra en julio!! Gent amb empenta com tú és el que necessitem.
I com s'ho mereix, la foto que he penjat és la seua. També una del micalet sencer, per a que vos feu una diea. I en alemany, Herzlichen Glückwunsch!
Uf, quin post més llarg, què cansina que sóc! Gràcies per aguantar.

mites

2007-04-27T15:56:00.000+02:00

Després de patir una llarga enfermetat, avui ha mort Mstislav Rostropovich als 80 anys d'edat. La veritat és que jo no sé massa coses d'aquest home, sols el normal, que és un mite, una figura primordial de la música del segle XX, un gran virtuós, etc... Com passa massa a sovint coneixem coses de les persones una vegada ja no estan. Aquesta ocasió no és pas una excepció. M'havia fet sempre la idea de que era un senyor tirant a antipàtic. No sabia que estava casat ni que tenia dos fills, no sabia que havia tingut problemes amb el règim soviètic, que va ser director de l'Orquestra Simfònica de Washington entre el 77 i el 94, que amb la seua dona havia creat una fundació en favor dels xiquets ni que era representant especial del programa de l'ONU per a la lluita contra la sida... i se m'havia oblidat que havia rebut el Príncep d'Astúries de la Concòrdia. En fi, que desconeixia i desconec moltes coses de la seua vida. De totes formes tot açò són "títols", al senyor Rostropòvich el debia conèixer molt poca gent (com a tots) i realment no sabré mai com era, quines manies tenia, de quin humor estava durant o abans d'un concert o què li agradava pendre pels matins.

Potser en això consistís. El fet que no sàpiga del cert res d'ell (personalment) és el que el fa encara més mític, potser més irreal, més inalcançable. Sí, avui ha faltat i ja mai més el podré escoltar en directe, ni el podré vore per la tele en viu, ni podré creuar-me'l per algun aeroport i pensar, "ala! eixie no és....!?!?!" Per a sempre es quedarà com eixe senyor que està en les portades de molts dels discs i cd's que tenim per casa, o en l'ideal turmentador dels cellistes somiadors o en aquell homenet que ens va delectar a Sagunt, ara fa ja tres o quatre anys. Es quedarà com a una figura a la que admires, la que sempre sommiaries ser però que mai tens clar si voldries ser, que ha conegut als grans i que ha viscut una vida musical plena. Que ha participat de la història i que formava part d'ella molt abans de morir.
M'agradaria pensar, més que en ell, en totes les persones a les que ha pogut fer feliç o les que ha pogut ajudar amb la seua música i la seua vida. Trobe que açò és el més important que ens ha deixat i un regal que fa al futur.

martini

2007-04-24T14:43:00.000+02:00

Algú em pot aclarir si l'oliva del martini és farcida o no? Amb punyol o sense?
I també, algú em pot refrescar amb què ens feiem els martinis en la nostra juventut? Era amb fanta de llima (die Zitrone, -n)?
I ja que estem, què era el que feiem amb pinya (die Ananas), que no recordo el nom?

tàndem

2007-04-24T14:08:00.000+02:00

Ja torno a estar ací, i un poc piripi, tot s'ha de dir! Veges tú, les 14hores i piripi però poquet! jeje... Vinc de dinar amb Moni (Monika, tenemos una tía la tía moquica, plas, plas, que cuando va de compras le hacemos tralará....) i Chrisi (?). I qui són eixies? Pues a Moni la vaig conèixer el dissabte en el picknick de Resi i ara és el meu tàndem. És a dir, que ella guarreja castellà i jo alemany i quedem per a intentar comunicar-nos. És molt divertit i ella és molt maja, crec que és l'inici d'una bonica amistat. I Chrisi és l'amiga-leopardo d'ella. Super maquillada, camisa i jaqueta leopardo, bolso i sabates daurats, oh sí! Però una xica molt agradable. M'ha caigut "auch gut"! I res, hem anat a dinar al Don Camillo (magui, preparate porque te voy a llevar, parada obligada de todas mis visitas) i he demanat una birra gran i m'han mirat en plan, ala! I els ha agafat la risa. Clar, me pensava que havia demanat malament però m'ha explicat Moni que és que era massa prompte per a demanar una birra gorda, rollo borraxina. Ja veus, el país de la birra i me miren en cara "ñe" per demanar-ne una per a dinar. No els entenc!
Pues res, sols volia comunicar que estic tenint un inici de primavera sehr gut. Estic eixint (molt bé, neus), fent amics (m'emociono, potser algun dia deixaré l'antisocialitat i el mal pronto que em caracteritzen, així com clavar la pota a tota hora) i practicant molt de deutsch. Estic fascinada per mi, no em pensava que fóra capaç de fer estes coses! En fi, que crec que me'n vaig a dormir una miqueta la mona que després tinc classe, tuturú....
Vos deixo a Sol LeWitt i la seua "Piràmide de quatre costats"(1997) New York. També un enllaç interessant, que moltes vegades em salva d'errors garrafals, softcatalà, meravellós traductor. I en alemà Teuer, que vol dir "car" i Billig "barat". Aquestes les dic perquè he imprés fotos de les visites i les xicones i m'han costat super teuer, me caguen la mar! Núria, Guillem, Nuria, Marina, Jose Ángel, Amparo, Mareta, Nora, Laia, etc, ara inundeu la meua habitació! Gràcies! Küsse.

birraaaa

2007-04-20T18:10:00.000+02:00

En plan ràpid, que se m'ha oblidat. M'ha arribat un mail que diu que a València volen estrendre la cultura de la tapa gratis. Mmm, meravellosos records de Granada! Deixo ací l'enllaç al Tapeo Tour per a que vos informeu. A partir del dia 25 d'Abril, des de les 20:30h, pel Mercat de Mossen Sorell, cada dimecres podreu demanar una San Miguel (que és el patrocinador) i una tapa per 1'50euros. Trobe que és interessant, no? A vore si s'arrela aquesta gran tradició.

I com la cosa va de sants (San Miguel) penjo el sostre de San Miguel de Hildesheim, San Isidoro de León i l'exterior i part de les pintures de l'àbsis de Sant Climent de Taüll. Visca el romànic!

despelote

2007-04-20T17:28:00.000+02:00

És increible, encara no ha asomat un pelet el sol i els guiris (sí, ja sé que ací sóc jo la guiri) es "despeloten" amb una facilitat!! Mater mea...vale que estan acostumats al fred i tal, però és que és una passada, tots amb tirants i sandalies. Home, fa molt bon temps però no sé si tant. És igual, visca la primavera (der Frühling) i el sol i el bon temps i que es faça de nit tant tart, ué!

En pleno desmelene primaveril he decidit eixir a comprar, a lo pretty woman. Què lleig que és tot, per favor. Sóc jo o la moda és horrible? Jeje, és que no m'ha agradat res. Jo pensava que això es passava al fer-se gran, que era cosa de l'adolescència... serà que no... o que encara em falta un bull, tuturú... Pues resulta que anant pel carrer he vist a una xica espanyola a la que jo conec però ella a mi no. Niaranià... me direu "friki" però és que abans de vindre a Graz la vaig localitzar per casualitat, com a espanyola habitant de graz que escriu un blog. I un poc per avorriment i un altre poc per soriera he anat llegint el "susodicho" blog. El cas és que la vaig vore al dimecres a l'òpera (ja m'he estrenat a l'òpera de graz) i era de "oh, oh, te conozco". Em vaig emocionar i tot. Jajajaj, soy lo peor! Evidentment no li he dit res cap vegada però és molt divertida la situació. És que Graz és un mocaor.

Ah, lo de l'òpera. Per gentilesa de Resi (que és teresa) vaig poder anar a vore el holandés friolero o errante o volador (hi ha on elegir). Què guai! És que la música en directe és una altra història. Em té igual que qui toque, el directe és irrepetible, genial. La música en llauna mola molt (i els dvd ni te conto) però és que les emocions del moment, del temps real, de la inmediatesa, de lo viu no tenen igual. En fi, que em va agradar molt... tot i no entendre ni xufa (perquè l'holandés del senyor wagner està en alemà, clar, i els subtítols tb en aquesta gran #@# llengua). Bé, ni xufa tampoc, perquè "Vater, Vater" sí ho entenia. A mi me donava la risa perquè Vater (es llig Vater) vol dir pare. Però per a mi era eixe gran lloc. Ja veus, jo sola rient-me per eixa xorrada i rememorant vells temps de Deutschkurs. Però estes coses són la sal de la vida, no?
Bé, vaig acabant. Demà vaig a un picknick de "Geburtstag" al parc de "la generalitat". Ja vos contaré què tal i si tb es despeloten allí, al solet i la herbeta. Mmmmmm, quines ganes.
Ah, coses útils, "ziehen" i "drücken", que signifiquen "tirar" i "espentar". I com no, sempre em lio amb quina és quina, m'equivoco i formo tumultos en les portes de la facultat. "Usa la cabeza". Sí, lo se, pero claro, si en castellano ya no me aclaro como voy a hacerlo en Deutsch, eh, eh?!? (Paradentro romerales! ñeee). D'imatge vull deixar "Andròmeda", de Rodin (ca. 1890).
I mira, fent el bobo fent el bobo ja he acabat. Ara me'n vaig a passejar amb la veïna grillada i la seua filla. Però eixa és una altra història. Fins prompte!